Els "nous llops" dels pastors

Els "nous llops" dels pastors

Les subvencions, els purins o les vies pecuàries són les noves amenaces dels pastors d'avui dia

“He mort el llop! He mort el llop!”. D’aquesta manera, en Manelic, el protagonista de l’obra de teatre “Terra Baixa”, de l’Àngel Guimerà, anunciava que havia acabat amb la vida del Sebastià, el senyor de les terres, que l’havia intentat enganyar. En Manelic, com a bon pastor boví, sabia l’amenaça que suposava la presència del llop per al seu ramat i és per això que, al matar al Sebastià, va veure com l’amenaça que suposava la presència d’aquest personatge s’esvaïa a l’igual que s’esvaïa quan el propi Manelic matava els llops per salvaguardar la vida de les seves ovelles.
L’amenaça del llop ha estat sempre ben present en el dia a dia dels pastors bovins de la Segarra. Avui dia, tot i la no presència de llops en aquesta comarca, els pocs pastors segarrencs que queden han vist com l’amenaça que en un passat suposava la presència del llop, ara la suposen altres temes com les subvencions o la cota màxima de purins permesa.
A Cal Malet, una casa de pagès situada a la localitat segarrenca de Vicfred, en Joan i en Nil, un pare i un fill, han vist de primera mà com l’amenaça del llop s’esvaïa i n’apareixien de noves. “Havíem d’estar sempre alerta. Al voltant del corral, hi teníem més de deu trampes pels llops. Tot i això, en més d’una ocasió m’havia hagut de llevar del llit, agafar la escopeta, entrar al corral i veure com els llops s’estaven menjant les meves ovelles” explicava en Joan, que des del 1929 fins al 1960 es feia càrrec del ramat que anteriorment havien cuidat els seus pares. Des de que en Joan va deixar el ramat, el seu fill, en Nil, va passar a fer-se’n càrrec. L’amenaça del llop ja no hi era, però en Nil explicava que els problemes amb l’Ajuntament de Vicfred, amb els fems i amb les subvencions tornaven a posar en perill el futur del seu ramat. “Primer va ser l’ajuntament del poble. Ens van obligar a canviar la ruta de pastura perquè van decidir asfaltar els accessos a la localitat. Després, el Departament d’Agricultura, Ramaderia i Pesca de la Generalitat no solament ens va reduir en més d’un 30% les subvencions que rebíem, sinó que, a més a més, ens va comunicar que generàvem més purín del que podíem fer servir per a les nostres terres, i per tant, ens van fer pagar un cànon per la femta de més que generàvem”.
El temes burocràtics són una constant font de maldecaps per als agricultors i ramaders d’arreu de Catalunya. Fa més de deu anys, en Carles va decidir deixar el seu ramat i les seves terres al seu cunyat per a dedicar-se exclusivament a tirar endavant la delegació de “Unió de Pagesos” per a les comarques de la Segarra i l’Urgell. De feina no li en falta, ja que sempre hi ha algun o altre pagès descontent amb la seva situació. “El tema de les subvencions sempre comporta un munt de problemes. L’agricultura i la ramaderia només són rentables si van acompanyades de subvencions. La nostra producció depèn de factors aliens a nosaltres com el temps o les pestes, i per això, si les coses no surten com està previst, apareixen els problemes” explicava en Carles.
L’Eugeni de Cal Perdigotet, una masia de Riudovelles (Urgell), acudia a la delegació per parlar d’un tema que preocupa molt als pastors bovins: els purins. La femta generada pels ramats, explicava en Carles, ha de servir d’adob natural per a les terres d’aquests ramaders. Però el més comú és que la femta generada superi amb escreix als metres quadrats de terra per adobar. Quan succeeix això, els ramaders han de pagar un cànon que normalment oscil•la entre el 5 i el 15% dels beneficis bruts anuals. Per evitar això, molts pagesos decideixen invertir els seus beneficis en comprar terres per evitar pagar aquest cànon i donar així sortida a la femta que els hi sobra.
Aclarit ja el dubte, vaig acompanyar a l’Eugeni a la seva finca de Riudovelles. Em va explicar que, de petit, el seu pare li deia que sinó es portava bé vindrien els llops a menjar-se’l. Quan el seu pare va faltar, l’Eugeni es va fer càrrec del ramat però l’amenaça que anteriorment suposava la presència del llop ara la suposava els problemes amb les vies pecuàries. L’any 1995, el Govern espanyol va promulgar una llei per a recuperar els 100.000 quilòmetres de vies pecuàries que recorren Espanya, una llei que considerava aquestes vies inalienables i d’ús públic. “Els pastors tenim tots els drets sobre les vies pecuàries. Però el Govern té tantes errades que quan fa una carretera o una via de tren, expropia les vies pecuàries i paga els terrenys! Quan van construir la carretera de Tàrrega a Guissona, van expropiar quasi 20 quilòmetres de vies pecuàries i a mi, em van fer canviar la ruta que feia amb el ramat”.


Guanyar-se la vida amb els llops

La ruta que feia l’Eugeni amb el seu ramat tenia un punt que anteriorment era popularment conegut com les barranqueres del llop que estava format per un petit barranc d’uns 20 metres on, sovint, hi vivien famílies de llops. La Maria, veïna també de Riudovelles, feia més de vint anys que havia perdut el seu pare, però encara recordava antigues anècdotes de llops que aquest li havia explicat. “El meu pare es dedicava exclusivament al conreu de les terres, però per guanyar-se un sobresou, sovint feia batudes per matar els llops que amenaçaven els ramats de la zona”. Les barranqueres del llop era un dels llocs de visita obligada quan el pare de la Maria, en Fernando, feia les batudes. El que per a molts era una amenaça, per a la Maria i la seva família, suposava una important font d’ingressos.

Jove, emprenedor ... i a més a més, escriu bé

Jove, emprenedor ... i a més a més, escriu bé


EMPRESARI --- Guillem Carol, de 18 anys, ha fundat "Airou", una empresa que es dedica a la importació i personalització de productes de la Xina

CONTACTES --- Ha entrevistat a més d'una cinquantena de polítics, periodistes, empresaris i escriptors catalans i ara, intenta aprofitar aquests contactes per formar una llista de clients per a la seva empresa



Tot i només tenir 18 anys, Guillem Carol, juntament amb el seu soci Guillem Laporta (19 anys), han fundat 'Airou', una empresa que es dedica a importar i personalitzar productes de la Xina per després vendre'ls a empreses catalanes.
La filosofia de 'Airou' és clara: mentre les altres empreses del sector importen els productes de la Xina i els personalitzen a Catalunya, l'empresa d'aquests dos joves emprenedors compra els productes a la Xina i els personalitza allà mateix, estalviant-se així una important suma de diners en concepte de mà d'obra. Per a fer això, cal el treball d'una persona que s'encarregui de supervisar tot el proces de personalització del producte per a que acabi sent satisfactori pel client.
Un cop explicada la filosofia i el mètode de treball, la primera pregunta era evident: com s'ho farà una empresa tant jove i amb només 1000 euros de capital per obrir-se camí? "Per a començar a funcionar necessitem un primer client; després, amb els beneficis que n'obtinguem, ja podrem començar de ple amb l'activitat empresarial" afirmava Carol, mostrant així el seu optimisme envers el futur de l'empresa.
Però per aconseguir el primer client, la llista de contactes és molt important, i d'això, en Guillem Carol en va ben servit. Ha aconseguit entrevistar a importants personalitats de la política catalana tals com Jordi Pujol, Macià Alaavedra o Josep Lluís Carod-Rovira. Empresaris, periodistes i escriptors de renom també han estat entrevistats per aquest jove estudiant de polítiques i col·laborador del "Singular Digital" i del "3 de vuit", el setmanari del Penedès. "He parlat amb algun contacte i, tot i que no tenim res tancat, en un futur aspiro a fer tractes amb ells. Vull aprofitar els contactes que he fet amb el tema de les entrevistes" afirmava Carol.
Potser hi haurà gent que l'acusi de ser un "enchufat" o un "nen de papà" amb ganes de sentir-se empresari. Sigui el que sigui, la veritat és que els ha de tenir ben posats pel sol fet de plantejar-se fundar una empresa amb només 18 anys deixant de banda els típics problemes d'adolescents.
Potser s'acabarà fotent una patacada considerable, però com a mínim, ningú el podrà acusar de no haver-ho intentat.

Buscant el tema d'un Sant Jordi

Surto de la universitat amb la ferma decisió de presentar una crònica acceptable pel seminari i que a l’Enric Vila li costi de “tombar”. Encara em cou la crítica que va fer sobre la meva entrevista al Salvador Sostres. Sense cap idea al cap i caminant a pas de tortuga, m’adono de la gentada que hi ha. Surto del carrer Tallers i faig cap a la Rambla, on el tràfec i el xiuxiueig constant de la gent em fa adonar del significat que té per Barcelona en particular, i per Catalunya i els llibreters en general, la diada de Sant Jordi.
Pel meu costat, passa un grup de deu o dotze “guiris” que fan broma i se’n riuen d’una gitana que els hi volia vendre unes roses. Ràpidament, em ve al cap una pregunta clau: “quin serà el tema de la meva crònica?”. Els escriptors es deuen tornar bojos quan volen escriure un llibre i no troben el tema adient. Ja ho tinc! Els hi preguntaré als “guiris” quin tema escollirien si haguessin d’escriure un llibre. Vaig inspeccionant quins seran els personatges entrevistats, però m’adono que serà una tasca més difícil del que em pensava. No paro de descartar gent: “aquests no, que van ben borratxos”, “aquests tampoc, que són massa vells”, “aquells d’allà menys, que fan una cara de mala llet...”.
Quan arribo al Liceu veig clar a qui entrevistaré. Al costat de la porta principal, veig un parell de noies força atractives que, pel to de pell i per la rossa cabellera, dedueixo que són “guiris”. M’atanso i, dissimuladament, escolto la llengua que parlen: anglès. Tot motivat, m’apropo i amb el meu anglès una mica rovellat, els hi dic que sóc un periodista de “an important newspaper of Barcelona” i els hi comento la temàtica de la meva crònica. Elles somriuen i em diuen que són d’Irlanda. La noia de l’esquerra (la més guapa) em diu que no s’ho ha plantejat mai, però que potser escriuria alguna novel·la romàntica. La noia de la dreta em diu que escriuria sobre la sexualitat en l’obra de Shakespeare. Quan la conversa s’anava tornant més distesa [...] apareixen els seus respectius xicots: dos armaris de paret de dos metres d’alçada per dos d’amplada. Trago saliva i, ràpidament, els explico la situació. Ells, que s’havien atansat a una paradeta a comprar un parell de roses per les seves respectives, m’expliquen que no els agrada llegir, que és molt més “cool” sortir de festa i divertir-se amb els amics. Tot i això, el noi més alt em diu que en un futur li agradaria escriure alguna cosa sobre els “reality shows”. Abans de marxar, em pregunten per quin diari treballo, i jo, trec l’AVUI que tenia a la cartera i els hi ensenyo. Ens acomiadem cordialment i jo, capcot i avergonyit pel meu patètic intent de fer-me el simpàtic, m’encenc una cigarreta i em perdo entre la multitud pensant quin serà el tema de la meva crònica. Ara més que mai, puc arribar a comprendre el que senten alguns escriptors quan, el que creuen que pot ser un bon tema, s’acaba evaporant com l’aigua; quan la famosa “pàgina en blanc” es fa més gran que mai.

"Qui digui que és objectiu perquè la seva única font d’alimentació és la realitat, és un imbècil!"

El perfil d'en Salvador Sostres
En Salvador Sostres va entrar a l’aula amb una falsa aparença d’home tímid i amb cara de no haver trencat mai un plat, sent un llop amb pell de corder. Aquest escriptor i articulista de l’AVUI de trenta i pocs anys, no va tardar gaire en traslladar-nos a un món oníric on ell mateix s’erigia un particular flautista d’Hamelin que feia el que volia amb les seves “ratetes”. I quan va voler, patapam! Mitjançant un discurs un pèl extremista i retrògrad en alguns aspectes, però d’altra banda molt ben treballat i coherent, en Sostres té una facilitat abismal per desmuntar amb dos paraules qualsevol argument que li sigui donat. És un franctirador de precisió acostumat a lliurar dures batalles dialectals en un terreny de joc força peculiar, el plató de ‘Crónicas Marcianas’. Si fixa el seu punt de mira amb tu, com no hagis treballat a consciència els teus arguments, ja has begut oli. Sigui com sigui, la seva manera de fer no deixa a ningú indiferent. Presumeix de que s’ha gastat gairebé la meitat del que ha cobrat pels seus articles a l’AVUI en advocats. I és que els seus nombrosos articles contra el tripartit i en definitiva, contra tot mediocre de mena, l’han catapultat a la popularitat. I també li han permès guanyar-se la vida fent allò que li agrada, tot un privilegi.




Jordi Arcos – Existeix la objectivitat en el periodisme?
Salvador Sostres – No, ni la objectivitat ni res que se li assembli. Qui digui que és objectiu perquè la seva única font d’alimentació és la realitat, és un imbècil! La realitat no existeix, el que existeixen són les interpretacions que en fem.
J.A. – Així doncs, el que fan els periodistes ...
S.S. – Es limiten a donar una visió particular d’allò que han viscut. Els mitjans de comunicació pels quals treballen, la ideologia política de cadascú, el ‘background’ personal ... , condicionen tots els seus treballs periodístics. Són patètics els qui diuen que els seus articles o reportatges són totalment independents.
J.A. – I això és un problema?
S.S. – És un problema quan el periodista s’entesta en afirmar que el seu treball no ha estat condicionat. El periodista ha de ser honest amb l’espectador.
J.A. – Què vol dir?
S.S. – L’espectador, quan tria un determinat mitjà de comunicació, ja sap al que s’atén. Vull dir que ja sap la seva ideologia i pot intuir la manera com tractaran determinats temes. El que no és honest és que li vulguem ‘vendre la moto’ de la objectivitat i la imparcialitat, perquè això no existeix.
J.A. – La COPE fa periodisme?
S.S. – Clar que sí!
J.A. - Jiménez Losantos ...
S.S. - És un gran comunicador. Té un discurs molt concret, i el defensa fins al final. No és deshonest amb els oients. Sap que els hi pot donar, sap el que els agrada ...
J.A. – No ha dit cap mentida?
S.S. – Com ja he dit, té una interpretació de la realitat molt concreta. És la seva visió, i no té perquè ser mentida.
J.A. – D’acord, però en alguns temes...
S.S.- Sí. El que no pot ser és que diguis “el Guillem està a París” quan el Guillem està al teu costat. Això sí que és inadmissible. Una cosa són les interpretacions de cada individu i una altra cosa és mentir compulsivament i descaradament.
J.A. – Quin consell li donaria als periodistes?
S.S. – Jo? Cap ni un. Per no ser, no sóc ni llicenciat en periodisme.
J.A. – Per què no es va llicenciar?
S.S. – Vaig començar la carrera de periodisme a l’Autònoma, però si els qui t’han de preparar per fer una feina són els qui no l’han feta mai, i si els qui t’han d’ensenyar a trobar-la són els qui no l’han trobada mai, ja m’explicaràs! Ho vaig deixar el primer any!
J.A. – I com s’ho ha fet per guanyar-se la vida escrivint?
S.S. - Qüestió d’actitud.
J.A. – Ho podria explicar millor?
S.S. – Tot és qüestió d’actitud. Podem arribar allà on vulguem. El més important és saber qui som i com volem anar pel món.
J.A. – Ja, però sense cap llicenciatura, és difícil posar el nas en aquest món ...
S.S. – Depèn de tu, d’allà on vulguis arribar. Jo, per exemple, tenia molt clar que acabaria treballant amb el Joaquim Maria Puyal, i al final ho vaig aconseguir.
J.A. – M’explica l’aventureta?
S.S. – Doncs mira, jo tenia molt clar que volia treballar amb el Puyal. L’anava a veure a la seva cabina del Camp Nou i xerràvem una estona. Després, vaig anar a Irlanda a estudiar i per no perdre el contacte, li enviava cartes de les meves vivències. Un bon dia, em va trucar i em va dir “tens treball per l’any que ve?”. Jo li vaig dir que no, i ell em va dir que dirigiria un programa a TV3 i que comptava amb mi.
J.A. – Carai quina sort!
S.S. – Sort no. Vaig decidir que volia fer una cosa, i fins que no la vaig aconseguir no vaig parar.
J.A. – Canviem radicalment de tema. Hi ha molta mala llet en els seus articles, no?
S.S. – És la meva manera de fer. Escric el que penso i de la manera com ho penso.
J.A. – Què vol dir?
S.S. – Que si, per exemple, vull parlar de putes, dic putes. No dic ni prostitutes, ni dones del carrer ni collonades per l’estil. No tinc la pell fina, si he de dir puta o cony, ho dic i ja està.
J.A. – Però jo em refereixo amb la mala llet amb la que, de tant en quant, es carrega a algú ...
S.S. – No tinc problemes en expressar la meva opinió, i si algú es sent molest, que s’aguanti. Però tinc la mateixa facilitat en carregar-me a algú que en enaltir les virtuts d’un altre. El que passa és que, les crítiques, sempre donen més joc. Són més morboses.
J.A. – Què és escriure, per a vostè?
S.S. – És la meva manera de viure, la meva manera de comunicar-me amb l’entorn. És una manera de fer públiques les meves cabòries, tot el que em passa.Veig la vida en forma d’article.
J.A. – Curiós...
S.S. – Sí! Des de que em llevo fins que me’n vaig a dormir, tot el que visc ho faig en forma d’article. De tot el que faig, em pregunto “en podria sortir un article, d’això?”. Al principi, resulta una mica irritant i malaltís, però al final, t’hi acabes acostumant.
J.A. – Si no fos escriptor ...
S.S. – Jo només podria ser escriptor, no ser fer una altra cosa en aquesta vida. És la meva qualitat i la meva condemna.
J.A. – Com comença un article? Té por a la pàgina en blanc?
S.S. – Ja, ja ja! M’alegra que em facis aquesta pregunta. Precisament, l’article que publicaré demà a l’AVUI tracta d’això.
J.A. – Me’n fa cinc cèntims?
S.S. – Explico que començo l’article com si fos un cos, el cos que estimes. Explico que escriure no és el meu treball, és la meva vida; que en els meus articles tot llisca com una melodia, que hi ha música i és la música que estimo.

100% Gaziel

1- El perquè de les pures intencions no se sap mai.

Petita reflexió filosòfica enmig de l'article.

2- Jo mai he cregut en la possibilitat de que el bolxevisme aconsegueixi envair Europa sencera, submergint-la sota una onada de cruenta barbàrie.

Dóna la seva opinió sobre el bolxevisme.

3- Però sempre he acabat per desfer la idea de que el bolxevisme, mentre no es compliqui amb altres gèrmens menys exòtics, aconseguiria propagar-se per les terres occidentals.

Parla del bolxevisme com si fos una plaga o una pesta.

4- El record de la Revolució francesa, ha servit como un espantall al bolxevisme.

Introdueix el tema de la Revolució francesa per parlar de bolxevisme.

5- El malestar del poble, la inoperància i els crims polítics, la corrupció dels grans i el fracàs guerrer són suficients, en canvi, per a explicar per complet el bolxevisme de Rússia.

Explica el perquè de l'aparició del bolxevisme a Rússia.

6- El muerto al hoyo y el vivo al bollo.

Utilitza una dita popular castellana que m'ha semblat oportú no traduir-la perquè, en català, no n'he trobat cap que s'hi assemblés.

7- D'aquí uns quants anys, molt pocs, potser veiem aliances internacionals ara inconcebibles i fraternitzacions ara inverosímils.

Fa un vaticini del que creu que passarà en un futur no molt llunyà.

8- I seguirem així, progressant indefinidament, fins que Déu vulgui tornar a recordar-nos la nostra misèria i la nostra insignificança.

Introdueix la figura de Déu.

9- Res impedirà que la travessia de l'Atlàntic sigui qüestió d'hores; que els aires es quallin d'aus i naus gegantines transportant una multitud apresurada.

Parla d'aviació amb paraules gens tècniques i molt literaries.

10- Tot progrés material es nociu sinó va acompanyat del progrés de l'ànima.

Reflexió filosòfica interessant.

.

Les meves preguntes (Salvador Sostres)

1- En un dels seus articles, vostè feia una reflexió si més no divertida sobre dues Catalunyes diferenciades: la que va anar a Can Zam al concert de Ràdio Teletaxi i que va ovacionar al president Montilla i la que va anar a Verges a veure el darrer concert de Lluís Llach i va xiular al president de la Generalitat. El molesten els que van anar a Can Zam?

2- Si no fos escriptor, què li agradaria ser?

3- En nombroses ocasions ha parlat de la mediocritat que hi ha en aquest país. Vivim en un país de mediocres?

4- Li ha estat difícil treballar en allò que li agrada sense tenir una formació universitaria?

5- Per què aquesta mala llet a l'hora d'escriure?

El domini de l'aire

Madrid-Pirineus-Barcelona



El domini de l'aire



El dissabte passat, abans que es fes fosc, van arribar a Barcelona alguns oficials anglesos, pilots d'aviació, acompanyats d'uns quants curiosos i periodistes. Havien sortit de Madrid, el mateix dia, a les quatre de la tarda. Sembla ser que, després de passar per Saragossa, por sobre Saragossa, els aeronautes van perdre el rumb, es van extraviar i no van sortir del seu error fins trobar-se molt a prop dels Pirineus. Imaginem la enorme contrarietat que una pèrdua d'aquesta índole, a ser possible, hauria causat als viatgers, no ja d'una antiga diligència o d'una caravana en automòbil, sinó d'un tren exprés. Pels nostres excursionistes no va tenir cap importància. A l'adonar-se que estaven desorientats, es van orientar millor, van donar mitja volta, van canviar el rumb, van donar la esquena al Pirineu i, al declinar la tarda descendien a l'aeròdrom de Barcelona, tranquil·lament, amb temps de sobres per rentar-se i prendre l'aperitiu abans de posar-se a la taula.
Una pèrdua tan simple és, al meu entendre, molt més significativa que les complicades pèrdues del bolxevisme. Aquests passaran sense exercir cap influencia decisiva en el món; aquell quedarà com a signe de una transformació radical i incalculable de la humanitat. Voleu saber quin aspecte tindrà el món de demà? Fixeu-vos en els homes que volen amb serenitat i no en els que pateixen malsons sagnants. Passada la guerra, el lema universal no serà el "bolxevisme" com molts creuen, sinó "aviació".
No sé per què --el perquè de les pures intuïcions no se sap mai- jo mai he cregut en la possibilitat de que el bolxevisme aconsegueixi envair Europa sencera, submergint-la sota una onada de cruenta barbàrie. He tingut dubtes, pors i fins i tot alguns moments de desconfiança respecte a la cordura europea. Però sempre he acabat per desfer la idea de que el bolxevisme, mentre no es compliqui amb altres gèrmens menys exòtics, aconseguiria propagar-se per les terres occidentals, fora del mig singularisme d'on va brotar. El bolxevisme no m'ha semblat mai que contingui un microbi com el de la grip, tan dúctil i assimiladís que acaba de donar la volta al món. Més aviat l'he jutjat com una d'aquelles lepres llunyanes, orientals, monstruoses, però impotents ja per vèncer la immunitat a Europa.
El record de la Revolució francesa, ha servit como un espantall al bolxevisme. La imaginació dels homes i la seva facultat previsora tendeixen fàcilment a forjar analogies inexactes entre allò passat i allò actual. Una d'elles ha estat la comparació del bolxevisme amb la Revolució francesa. En realitat i descartant incidents externs, res tenen que veure una i una altra. La Revolució francesa va ser como un forat obert bruscament cap a l'avenir del món. El bolxevisme no es més que una espantosa liquidació d'un passat espantós. La Revolució francesa va ser un fenomen universal, el bolxevisme, examinat en el seu fons, no es més que una commoció localista. Abans de produir-se el seu esclat, la consciencia i la intel·ligència franceses de 1789 eren les més clares, diàfanes, cultivades i influents del món; la consciència i la intel·ligència de Rússia, en l'instant de la seva explosió, eren i continuen sent les més tèrboles, míseres i estancades d'Europa. Ni el malestar del poble, ni els errors polítics, ni la debilitat del govern, ni les doctrines desoladores, ni la concupiscència de les classes privilegiades serveixen per si soles per explicar l'alçament de la Revolució francesa amb el seu inaudit vigor i la seva incomparable influència. Per damunt de tot això hi va haver, a més a més, una idealitat transcendental i decisiva, que unes vegades es va desviar del seu propi sentit i unes altres va quedar parapetada en la maldat de les passions humanes, però que finalment va aconseguir solucionar-se en una apoteosis transformadora del món. El malestar del poble, la inoperància i els crims polítics, la corrupció dels grans I el fracàs guerrer són suficients, en canvi, per a explicar per complet el bolxevisme de Rússia. Els camperols russos no saben res del món ni d'ells mateixos. Tenen gana i van ser delmats inútilment en la guerra: res més. La idealitat que ara aparenten es una pura mixtificació; és l'engrut ideològic que els ha estat imposat per uns quants intel·lectuals fanàtics convertits en dictadors cruels. I, és possible que les grans i cultes nacions vencedores, ni la mateixa Alemanya, tot I la seva clara derrota, s'inoculin la febre asiàtica d'un poble de serfs afamats governats per un grup de visionaris del deliri? No. El bolxevisme no serà la resultant sinó tan sols un episodi accidental i local de la guerra.
La propera transformació del món no hem de buscar-la en la immensitat tenebrosa de Rússia, sinó en la clara immensitat dels cicles. Aquells homes que en el transcurs d'una sola tarda, només en quatre hores, van sortir de Madrid volant, es van remuntar fins a dos mil metres d'altura, van passar sobre Saragossa i, després de permetir-se el luxe de extraviar-se fins als voltants dels Pirineus, van tenir encara més mitjants i temps suficient per venir a fer l'aperitiu a Barcelona abans d'asseure's aa sopar; aquests homes i les seves meravelloses aventures ens donen indicis del que serà, properament, la vertadera revolució que ha portat la guerra. Vindrà la pau, s'oblidaran lentament les passades tortures. El muerto al hoyo, el vivo al bollo. Les indústries tornaran a començar amb una major empremta el seu gegantí esforç per fer la vida cada vegada més vertiginosa i complicada. Hi haurà excés d'energies, ànsies insaciables de gaudir, renovació i augment de totes les activitats en tota la humanitat, tal com passa en els organismes vius després de les grans crisis i les convalescències. D'aquí uns quants anys, molt pocs, potser veiem aliances internacionals ara inconcebibles i fraternitzacions ara inverosímils. I seguirem així, progressant indefinidament, fins que Déu vulgui tornar a recordar-nos la nostra misèria i la nostra insignificança.
Mentrestant, res impedirà que la travessia de l'Atlàntic sigui qüestió d'hores; que els aires es quallin d'aus i nas gegantines transportant una multitud apresurada; que, de nit, el cel bategui amb l'incessant fulgurar dels fars, projectors, llanternes i colossals semàfors; que el cap de la novíssima escola de música alemanya doni, durant alguna lluna plena, la primera audició de la seva Simfonia Sideral, en la terrassa de un zepelin flotant immòbil flotant a sis mil metres d'altura, sobre la immensitat de l'Oceà i entre el torbellí circumdant I arrobador dels astres; i que un pobre viatjant de comerç, surtit de Barcelona a les nou del matí, després de dinar a París, berenar a Brusel·les i sopar a Londres, torni abans de mitjanit a la seva humil llar del carrer de Petritxol i, a l'anar a dormir, cansat de tantes ascensions i tants descensos, abrumat per haver recorregut en un sol dia tants territoris i pobles diversos, doni un petó als seus fills adormits --sense la menor sospita de que puguin ser víctimes d'una altra catàstrofe encara superior a la que acaba de patir la humanitat, per no haver sabut adonar-se de que tot progrés material es nociu sinó va acompanyat del progrés de l'ànima.



GAZIEL

"L'Estatut? Ni idea!"

Titular: “L’Estatut? Ni idea!”

Subtítol 1: Universitaris - Ni en saben ni en volen saber res de l’Estatut

Subtítol 2: Economia – És el tema que més els interessa i on la majoria d’estudiants es posen d’acord

Subtítol 3: Llengua i Nació – Es mostren poc interessats i creuen que són elements decoratius


La dada significativa: TOTS els joves entrevistats han reconegut no saber què proposa el nou estatut, ni quins punts han estat els més polèmics i debatuts.

Agustí Centelles, "un caçador d'imatges"

El Palau de la Virreina acull des del 3 de novembre i fins al 17 de març l’exposició fotogràfica «Centelles. Les vides d’un fotògraf. 1909-1985» que repassa la trajectòria tan professional com personal del reporter gràfic català. L’exposició compta amb més de tres-centes fotografies d’Agustí Centelles (1909-1985): unes dues-centes setanta il·lustren la seva activitat com a periodista gràfic, i una quarantena, la de fotògraf industrial i publicitari.
Però, qui era Agustí Centelles? “Utilitzant les seves pròpies paraules, ell era un caçador d’imatges capaç de captar l’instant precís” declarava al setmanari cultural Presència el comissari de l’exposició, Miquel Berga. “És un avançat a la seva època, un home amb les coses clares i amb una tècnica molt bona” afirmava un visitant a la exposició que no arribava als quaranta anys. “Un testimoni d’excepció, un abanderat de la veritat” declarava el seu acompanyant.
Durant la Guerra Civil espanyola, Centellas va estar permanentment en actiu. Els bombardejos de Lleida durant el mes de novembre de 1937, la destrucció de Belchite, l'evacuació de ferits després d'un bombardeig a Barcelona en 1938, les trinxeres i els retrats de combatents són moltes de les escenes copsades per Centelles durant el conflicte espanyol. El 19 de juliol de 1936, un fotografia seva on es veia la Guàrdia d’Assalt, parapetada darrere un cavall ensangonat, fent front a la insurrecció lleial a Franco a Barcelona, es va convertir en un símbol popular contra l’aixecament franquista i li va donar un cert prestigi internacional, ja que va ser la foto de portada de la revista francesa Paris-Soir i de la nord-americana NewsWeek.
Centelles va treballar des del bàndol republicà i la seva significació política el va obligar a exiliar-se a França en 1939, on va passar diversos mesos primer en els camps de concentració de les platges del Rosselló i després, en el camp de concentració de Bram. Quan va ser lliure, va estar treballant a Carcassona durant més de cinc anys com ajudant d’un fotògraf local. Quan va tornar a Espanya li va ser denegada l’autorització per a tornar a exercir el fotoperiodisme, i així, obligat a reinventar-se, va iniciar una nova etapa com a fotògraf industrial i publicitari.
Una mostra dels treballs de fotògrafs contemporanis de Centelles com Joan Fontcuberta i Gervasio Sánchez, les valoracions personals del cineasta David Trueba i del fotògraf Kim Manresa així com recreacions audiovisuals signades per Quelic Berga i Maite Ninou completen l’exposició sobre el fotògraf català.


La recuperació dels negatius

Durant la reclusió al camp de concentració de Brams, Centelles va crear un estudi fotogràfic casolà que li va servir per revelar totes les fotografies que allà va fer. Dos maletes amb una Leica i més de sis mil negatius el van acompanyar durant tota la seva estada a l’exili. Quan va ser alliberat, es va establir durant més de cinc anys a la localitat francesa de Carcassona. El gener de 1944, arran d’unes detencions de companys republicans fetes per la Gestapo, Agustí Centelles va decidir tornar a Catalunya deixant ben amagats a França els negatius de totes les seves fotografies. “Centelles no guardava els negatius pel seu valor artístic, sinó per seguretat, ja que podien ser proves mortals de necessitat per a moltes persones” declarava Miquel Berga al setmanari Presència. L’any 1976, després de 32 anys sense els seus negatius, Centelles va decidir tornar a Carcassona per recuperar-los, els va camuflar per a poder passar la frontera i gràcies a això, avui podem gaudir de la seva obra completa.

El naturalisme de La Xava

Les desgràcies, les penúries, les putes i els mangants s’erigeixen protagonistes de la novel·la La Xava de Juli Vallmitjana (Edicions 1984), on el naturalisme impregna tant la temàtica com l’estil de l’obra.
El naturalisme, tal i com l’entenia Émile Zola, escriptor i periodista francès que va ser el precursor (junt amb el també escriptor Gustave Flaubert) d’aquest estil, intenta reproduir la realitat amb la màxima objectivitat possible, tractant per igual tan els aspectes més sublims com els més vulgars de la vida. El periodista Truman Capote, un dels màxims exponents del Nou Periodisme als Estats Units, en la seva obra “A sang freda” (1959) segueix l’estil de Flaubert, Zola o Vallmitjana per relatar la història de dos ex-presidiaris que són capturats i executats després de matar a la família Clutter. La novel·la de no ficció de Capote es pot comparar perfectament amb La Xava, ja que ambdós obres ens relaten les aventures i desventures de la púrria social. Mentre l’escriptor nord-americà destaca per fer servir un estil periodístic molt neutre i poc valoratiu a l’hora d’escriure la seva obra, Vallmitjana es caracteritza per la seva habilitat com a ‘retratista social’, habilitat que mostra a l’hora de descriure un paisatge, un personatge o un fet.
El realisme i el naturalisme són estils molt semblants en el sentit de reflectir la realitat tal com és (tot el contrari que l’ideal romàntic), la diferència radica en que el realisme és més descriptiu i reflexa els interessos d’un estrat social molt concret, la burgesia, mentre que el naturalisme atén la seva descripció a les classes més desfavorides, intenta anar a l’arrel dels problemes socials i té com a objectiu fer crítica social. Un aspecte molt concret del naturalisme a Espanya és la utilització del narrador omniscient, allunyant-se així del impersonalisme que buscava Zola i de la realització d’una representació fidel a la realitat. La Xava, per tant, no és més que el relat de la història d’una gent, un barri i un entorn social que Vallmitjana (gràcies al fet de conviure en aquest microcosmos) descriu a la seva manera, potser utilitzant en excés un pessimisme i un fatalisme que l’allunyen de la concepció naturalista de Zola i que l’apropen a la novel·la psicològica.
La novel·la de Juli Vallmitjana (1873-1937) no és més que l’aplicació dels ideals naturalistes als barris més pobres de Barcelona a principis del segle XX. Així doncs, l’escriptor barcelonès, tal i com marquen els cànons naturalistes, reflecteix en la seva obra que la espècie humana està mediatitzada per la herència genètica, l’entorn sociocultural i les tares socials (alcoholisme, prostitució, pobresa i violència). El naturalisme critica la societat, les ideologies i les injustícies econòmiques, que emmarquen tota tragèdia humana, d’una manera implícita, ja que el valor científic i documental que se li vol donar a aquesta literatura impedeix a l’autor aportar opinions pròpies. Vallmitjana intenta seguir fil per randa aquest precepte durant tota la novel·la excepte en un apartat molt concret, on l’escriptor i retratista català deixa volar la seva opinió lliurement mitjançant una invocació a la pàtria quan narra que la Gravada està dormint la mona mentre les seves filles, la Xava i la Dolors, dormen al carrer.
El naturalista presenta a l’ésser humà determinat per l’herència genètica i l’entorn social, i per tant, té una concepció humana determinista, ja que pensa que l’atzar no existeix i que els fets succeeixen degut a la irrompible cadena causa-efecte. Si A (la causa) es realitza, aleshores B (l’efecte) també es realitzarà. El determinisme sosté que la nostra vida està regida per circumstàncies que escapen al nostre control, de manera que ningú és responsable del que fa o deixa de fer. Vallmitjana, per tant, entén a la Xava com un cadellet que, degut al barri on viu i a la seva família, es corromp i es dedica a la mala vida. La culpa no és de la Xava, és de tot allò que l’envolta, del seu background, del seu estil de vida, de la seva experiència.

Jordi Arcos Garcia

Mor Josep Maria Huertas Claveria, degà del Col·legi de Periodistes de Catalunya

El periodista de Poblenou va patir un infart cerebral la matinada del diumenge que no va poder superar

Mor Josep Maria Huertas Claveria, degà del Col·legi de Periodistes de Catalunya

Huertas va ser un abanderat del periodisme ‘compromès’ i va treballar en els diaris més representatius de Catalunya

Va ser empresonat durant més de vuit mesos pel règim franquista degut a un article que anava en contra de l’exèrcit

El periodista i degà del Col·legi de Periodistes de Catalunya, Josep Maria Huertas Claveria (1939-2007), va morir la matinada del diumenge a l’Hospital Clínic de Barcelona degut a un infart cerebral que no va poder superar. Fa unes setmanes va patir una intervenció quirúrgica, després de la qual van sorgir complicacions que creia haver superat.
Huertas va sentir des de jove la vocació de periodista. Fill del també periodista José María Huertas Ventosa, va superar les dificultats econòmiques que el van afectar a ell i a la seva mare. Va estudiar al Col.legi de Sant Miquel, va ser militant de les Joventuts d'Acció Catòlica i des del 1963 va seguir els cursos de l'Escola de Periodisme. Abanderat del periodisme compromès a Catalunya i format en un ambient d’obrerisme catòlic, Huertas es va iniciar en el món del periodisme col·laborant al setmanari ‘Signo’. Tot seguit va treballar en nombrosos diaris catalans, tals com 'El Correo Catalán', 'Tele/Exprés', 'El Periódico de Catalunya', 'Diari de Barcelona', 'Avui' i 'La Vanguardia', i va dirigir les revistes ‘Oriflama’ i ‘Quatre Cantons’. Actualment, ja jubilat, col.laborava a La Vanguardia i a l’Avui. Barcelona, els seus barris i la seva gent van ser l’eix principal de la seva obra.
Un reportatge al diari ‘Tele/Exprés’, que afirmava que hi havien dones de militars que regentaven prostíbuls, li va costar ser jutjat per un Consell de Guerra i ser empresonat a la presó Model de Barcelona. Amb el suport incondicional del periodisme progressista barceloní, va ser condemnat a dos anys de presó per injúries a l’exèrcit, encara que només va complir-ne vuit mesos i vint dies degut a la mort de Franco i la posterior amnistia.
Huertas va veure reconeguts els seus mèrits democràtics amb una de les primeres Medalles d'Honor de Barcelona. Va col.laborar amb els alcaldes Serra, Maragall i Clos i va ser el mestre de moltes generacions de periodistes. El seu últim servei a l’ofici va ser accedir al deganat del Col.legi de Periodistes.
Centenars de persones --periodistes, polítics i veïns, especialment del Poblenou-- van passar el dilluns a la tarda pel tanatori de Sancho de Ávila per donar l’últim adéu a un periodista que entenia la seva professió com a una “militància constant”.

Josep Pla a fons

Josep Pla a fons



1- “Yo sólo he tratado de poner adjetivos detrás de los sustantivos”
2- “ El hecho de fumar, de liarme un cigarrillo, me permite buscar el adjetivo idóneo”
3- “Cuando un pueblo tiene una pasión, la moral baja”
4- “Soy la persona más insignificante del mundo, por eso soy un hombre feliz”
5- “No soy más que un ‘xerraire’. He nacido para hablar”
6- “Las revoluciones son inútiles y los hombres no son nunca claros, creo yo”
7- “Salvador Espriu es un abanderado de la inteligibilidad, es un cuco”
8- “En mi época los periodistas eran correctos, las noticias era más verdad que las de hoy”
9- “ La mujer es un ser antiromántico por excelencia. Le gusta el dinero y es muy realista”
10- “Atribuyo el hecho de que el espíritu francés esté bajando a que la gente no quiere trabajar”
11- “La persona que ha visto Atenas (el Partenón y el Museo) y Nueva York, ya lo ha visto todo”
12- “El ‘fatxenda’ me aburre. Soy un burgués, pero no ejerzo”
13- “La felicidad es no tener envidia. El éxito, para mi, no es nada”
14- “He trabajado con un editor que ha publicado mucho, esto póngalo usted porque es verdad”
15- “El hombre español es un hombre insatisfecho; el catalán, un envidioso”







Quan l'entrevistador Joaquín Soler i Serrano treu el tema de les dones, Josep Pla menteix. Aleshores, agafa la seva cigarreta, que restava apagada en un cendrer, i la torna a encendre. Potser és una manera d’intentar amagar la veritat o un símptoma de nerviosisme al tractar aquest tema. El realitzador continua punxant en primer pla a l’escriptor de Palafrugell, ja que es sabedor del paper de los dones en la seva vida i per tant, intenta que la seva manera de comportar-se, els seus gestos i la seva expressió, deixin entreveure que Pla no diu tota la veritat sobre aquest tema. Així doncs, la seva actitud davant la càmera pren més importància que no pas el que l'escriptor pugui arribar a dir.

Fidel Castro i George Bush anuncien l'annexió de Cuba als Estats Units

Després d’un mes de negociacions, el líder cubà i el president dels Estats Units van fer públic l’acord en una roda de premsa a L’Havana

Fidel Castro i George Bush anuncien l’annexió de Cuba als Estats Units

Subtítol 1: El líder caribeny serà el nou governador del que, en dos mesos, serà el cinquanta-unè estat del país nord-americà

Subtítol 2: Raúl Castro, germà del líder comunista, no accepta l’acord i anuncia la seva dimissió com a General Màxim de les Forces Armades cubanes


Fidel Castro, Comandant en Cap de Cuba, i George Bush, president dels Estats Units, van signar ahir un acord mitjançant el qual Cuba serà el cinquanta-unè estat del país nord-americà i Fidel Castro en serà el governador en funcions. L’acord entrarà en vigor d’aquí dos mesos, quan el Congrés dels Estats Units, de majoria republicana, aprovi l’acord. D’aquesta manera, ambdós líders posen punt i final a un projecte que va començar fa dos anys quan Castro va acudir al ranxo texà de Bush en una visita no oficial.
Després de dos anys d’intensa relació i d’un mes d’intenses negociacions telefòniques, els líders d’ambdós països es van reunir ahir a la capital cubana per acabar de discutir l’acord i fer pública la seva decisió als mitjans de comunicació de tot el món. En una roda de premsa de més de tres hores de durada i amb més de 200 periodistes acreditats, Castro i Bush van fer pública la seva satisfacció per l’acord i van prometre “un govern d’entesa, diàleg i cooperació”. “ Serà un plaer estar al servei de Bush i dels Estats Units. Sens dubte, aquesta decisió beneficiarà enormement a tot el poble cubà” va declarar el líder caribeny, que també va assegurar que tot i la seva ideologia comunista, no tindrà cap problema en adaptar-se al sistema federal nord-americà. Per la seva banda, George Bush va dir que “ha estat una decisió molt meditada que, sens dubte, enfortirà al país i a la seva gent”.
El germà del líder comunista i General Màxim de les Forces Armades cubanes, Raúl Castro, va fer pública en la mateixa roda de premsa, la decisió de presentar la seva dimissió al no estar d’acord amb la decisió acordada. “Mai em sotmetré a cap govern nord-americà. No compteu amb mi per aquest nou projecte, me’n vaig!” va exclamar exaltat el número dos del govern comunista cubà.
L’acord d’annexió contempla que el nou estat nord-americà tindrà els mateixos drets i deures que la resta d’estats. Així doncs, Castro actuarà de governador en funcions fins que es tornin a convocar eleccions.

Jordi Arcos Garcia

La dificultat d’anar contra “els bons de la pel·lícula”

Avantítol: Memòria històrica, catalanisme, herois i màrtirs coaviten en la darrera obra d'Enric Vila emmascarats sota la figura de Lluís Companys

Titular: La dificultat d’anar contra “els bons de la pel·lícula”

Subtítol: Lluny de plànyer als perdedors, Enric Vila dóna una bufetada a la figura de Lluís Companys tot analitzant-ne el seu comportament






El 28 de juliol de 2006 el Consell de Ministres va aprovar la Llei de la Memòria Històrica en virtut del compromís que va adquirir el president del govern, José Luis Rodríguez Zapatero. Però que implica aquesta llei? El retorn dels ‘papers de Salamanca’ a Catalunya? El reconeixement a les persones que van ser víctimes del franquisme? Condemnar als vencedors i plànyer als vençuts? Doncs no. Més enllà d’aquestes mesures de caire populista, s’han de tractar per igual ambdós bàndols: vencedors i vençuts.
Qui té el valor d’indagar sobre aquells que, en temps passats, van arribar a ser màrtirs o herois (o almenys això pretenien) d’un país? El periodista i historiador català Enric Vila analitza la figura de Lluís Companys, president de la Generalitat de Catalunya i autor de la mítica frase que va dir poc abans de ser executat a Montjuïc: “Assassineu un home honrat. Per Catalunya!!!”. Frase de cara a la galeria, sens dubte. Resulta difícil analitzar des del catalanisme un personatge que compta amb el beneplàcit de gran part del catalanisme, i més encara, desmitificar-lo tot indagant en la seva personalitat, vida i obra. Es corre el risc de ser acusat d’anticatalanista i/o ‘convergent’ com a mínim. Però, tant mal fa la veritat? Siguem justos, si som valents per revisar i condemnar totes les representacions del franquisme, fem-ho també amb aquells que van ser represaliats. Perquè el fet d’haver fet oposició al règim no garantitza el cel, ni la mitificació ni la glòria eterna. Així doncs, si volem revisar la memòria històrica fem-ho bé i no tinguem por en indagar sobre els que, a priori, podrien ser considerats “els bons de la pel·lícula”. Precisament la seva meticulositat i el rigor de la seva obra a unificat a la crítica, que més enllà de fer judicis de valor polítics, enalteix el seu treball. Les crítiques de diaris tan dispars com l'Avui o El Mundo així ho demostren. Fins i tot la estrident i "super-republicana" Pilar Rahola valora la seva obra. I això que Companys no resulta molt ben parat, que diguem.
Igual que la religió, la figura d’aquests pseudoherois ens evoquen una sèrie de sentiments que sovint tendim a relacionar amb el bé i el mal. A priori, són el model a seguir i criticar-los no està ben vist. El codi deontològic del catalanisme inclou el manament de "veneraràs als qui han mort per Catalunya sempre". Enric Vila li dóna una bufetada a aquest manament i al que això implica, i fins i tot es permet el luxe de tenir la crítica al seu favor.








Jordi Arcos Garcia

Títol, avantítol i subtítol

Títol: Detingut un home quan es disposava a robar un piano

Avantítol: L’acusat es va colar al Palau de la Música amb una acreditació de premsa falsa i fent-se passar per reporter de la revista Rolling Stones

Subtítol 1: Els Mossos d’Esquadra el van capturar quan intentava baixar el piano per l’ascensor del Palau

Subtítol 2: El lladre va declarar que volia emportar-se el piano arrossegant-lo pel carrer amb una corda per després regalar-se’l a la seva filla en motiu del seu dotzè aniversari


Títol: Samuel Eto’o ficha per la Unió Esportiva Guissona

Avantítol: El camerunès decideix defensar els colors de l’equip segarrenc per ajudar-lo a mantenir la categoria i nega que la seva marxa hagi estat motivada pel seu enfrontament amb Rijkaard i Ronaldinho

Subtítol 1: El nou equip d’Eto’o és l’últim classificat de Regional Preferent, el més golejat i el menys golejador

Subtítol 2: L’entrenador del Guissona, Francisco Maya, diu que el crack africà s’haurà de guanyar el lloc en l’onze titular


Títol: Bush retirarà les tropes d’Iraq en dos setmanes

Avantítol: Després de quatre anys d’ocupació, els soldats podran retornar al seu país després de la inesperada decisió del president nord-americà

Subtítol 1: Alguns assessors del líder texà asseguren haver-lo vist “en estat de embriaguesa” poc abans d’anunciar la seva decisió

Subtítol 2: La Secretària d’Estat dels Estats Units, Condoleezza Rice, nega les afirmacions dels assessors i diu que la que anava beguda era ella


Títol: Steven Spilberg i Santiago Segura dirigiran la quarta entrega de Torrente

Avantítol: Sorprenent decisió del popular director nord-americà, que co-dirigirà la darrera entrega de les aventures del detectiu espanyol més famós de tots els temps

Subtítol 1: Segura va oferir 1.000 euros a Spilberg per comptar amb la seva col·laboració i el nord-americà va acceptar l’encàrrec a l’instant, assegurant que era el somni de la seva vida

Subtítol 2: Brad Pitt, Angelina Jolie, Isabel Pantoja y Julián Muñoz seràn els protagonistes de la nova pel·lícula, que estarà ambientada en la presó malaguenya d’Alhaurín de la Torre

Títol: Fidel Castro anuncia l’annexió de Cuba als Estats Units

Avantítol: Recuperat ja de la seva malaltia, el líder comunista cubà va anunciar l’acord d’annexió en presència d’Evo Morales i Hugo Chávez

Subtítol 1: Castro afirma que “ha estat la millor decisió que he pres mai”

Subtítol 2: Raúl Castro, germà del líder cubà, assegura que el seu germà s’ha begut l’enteniment i anuncia que utilitzarà les armes per tal de que Cuba no passi a formar part dels Estats Units

Jordi Arcos Garcia