Buscant el tema d'un Sant Jordi

Surto de la universitat amb la ferma decisió de presentar una crònica acceptable pel seminari i que a l’Enric Vila li costi de “tombar”. Encara em cou la crítica que va fer sobre la meva entrevista al Salvador Sostres. Sense cap idea al cap i caminant a pas de tortuga, m’adono de la gentada que hi ha. Surto del carrer Tallers i faig cap a la Rambla, on el tràfec i el xiuxiueig constant de la gent em fa adonar del significat que té per Barcelona en particular, i per Catalunya i els llibreters en general, la diada de Sant Jordi.
Pel meu costat, passa un grup de deu o dotze “guiris” que fan broma i se’n riuen d’una gitana que els hi volia vendre unes roses. Ràpidament, em ve al cap una pregunta clau: “quin serà el tema de la meva crònica?”. Els escriptors es deuen tornar bojos quan volen escriure un llibre i no troben el tema adient. Ja ho tinc! Els hi preguntaré als “guiris” quin tema escollirien si haguessin d’escriure un llibre. Vaig inspeccionant quins seran els personatges entrevistats, però m’adono que serà una tasca més difícil del que em pensava. No paro de descartar gent: “aquests no, que van ben borratxos”, “aquests tampoc, que són massa vells”, “aquells d’allà menys, que fan una cara de mala llet...”.
Quan arribo al Liceu veig clar a qui entrevistaré. Al costat de la porta principal, veig un parell de noies força atractives que, pel to de pell i per la rossa cabellera, dedueixo que són “guiris”. M’atanso i, dissimuladament, escolto la llengua que parlen: anglès. Tot motivat, m’apropo i amb el meu anglès una mica rovellat, els hi dic que sóc un periodista de “an important newspaper of Barcelona” i els hi comento la temàtica de la meva crònica. Elles somriuen i em diuen que són d’Irlanda. La noia de l’esquerra (la més guapa) em diu que no s’ho ha plantejat mai, però que potser escriuria alguna novel·la romàntica. La noia de la dreta em diu que escriuria sobre la sexualitat en l’obra de Shakespeare. Quan la conversa s’anava tornant més distesa [...] apareixen els seus respectius xicots: dos armaris de paret de dos metres d’alçada per dos d’amplada. Trago saliva i, ràpidament, els explico la situació. Ells, que s’havien atansat a una paradeta a comprar un parell de roses per les seves respectives, m’expliquen que no els agrada llegir, que és molt més “cool” sortir de festa i divertir-se amb els amics. Tot i això, el noi més alt em diu que en un futur li agradaria escriure alguna cosa sobre els “reality shows”. Abans de marxar, em pregunten per quin diari treballo, i jo, trec l’AVUI que tenia a la cartera i els hi ensenyo. Ens acomiadem cordialment i jo, capcot i avergonyit pel meu patètic intent de fer-me el simpàtic, m’encenc una cigarreta i em perdo entre la multitud pensant quin serà el tema de la meva crònica. Ara més que mai, puc arribar a comprendre el que senten alguns escriptors quan, el que creuen que pot ser un bon tema, s’acaba evaporant com l’aigua; quan la famosa “pàgina en blanc” es fa més gran que mai.