Titular: “L’Estatut? Ni idea!”
Subtítol 1: Universitaris - Ni en saben ni en volen saber res de l’Estatut
Subtítol 2: Economia – És el tema que més els interessa i on la majoria d’estudiants es posen d’acord
Subtítol 3: Llengua i Nació – Es mostren poc interessats i creuen que són elements decoratius
La dada significativa: TOTS els joves entrevistats han reconegut no saber què proposa el nou estatut, ni quins punts han estat els més polèmics i debatuts.
miércoles, 21 de marzo de 2007
miércoles, 14 de marzo de 2007
Agustí Centelles, "un caçador d'imatges"
El Palau de la Virreina acull des del 3 de novembre i fins al 17 de març l’exposició fotogràfica «Centelles. Les vides d’un fotògraf. 1909-1985» que repassa la trajectòria tan professional com personal del reporter gràfic català. L’exposició compta amb més de tres-centes fotografies d’Agustí Centelles (1909-1985): unes dues-centes setanta il·lustren la seva activitat com a periodista gràfic, i una quarantena, la de fotògraf industrial i publicitari.
Però, qui era Agustí Centelles? “Utilitzant les seves pròpies paraules, ell era un caçador d’imatges capaç de captar l’instant precís” declarava al setmanari cultural Presència el comissari de l’exposició, Miquel Berga. “És un avançat a la seva època, un home amb les coses clares i amb una tècnica molt bona” afirmava un visitant a la exposició que no arribava als quaranta anys. “Un testimoni d’excepció, un abanderat de la veritat” declarava el seu acompanyant.
Durant la Guerra Civil espanyola, Centellas va estar permanentment en actiu. Els bombardejos de Lleida durant el mes de novembre de 1937, la destrucció de Belchite, l'evacuació de ferits després d'un bombardeig a Barcelona en 1938, les trinxeres i els retrats de combatents són moltes de les escenes copsades per Centelles durant el conflicte espanyol. El 19 de juliol de 1936, un fotografia seva on es veia la Guàrdia d’Assalt, parapetada darrere un cavall ensangonat, fent front a la insurrecció lleial a Franco a Barcelona, es va convertir en un símbol popular contra l’aixecament franquista i li va donar un cert prestigi internacional, ja que va ser la foto de portada de la revista francesa Paris-Soir i de la nord-americana NewsWeek.
Centelles va treballar des del bàndol republicà i la seva significació política el va obligar a exiliar-se a França en 1939, on va passar diversos mesos primer en els camps de concentració de les platges del Rosselló i després, en el camp de concentració de Bram. Quan va ser lliure, va estar treballant a Carcassona durant més de cinc anys com ajudant d’un fotògraf local. Quan va tornar a Espanya li va ser denegada l’autorització per a tornar a exercir el fotoperiodisme, i així, obligat a reinventar-se, va iniciar una nova etapa com a fotògraf industrial i publicitari.
Una mostra dels treballs de fotògrafs contemporanis de Centelles com Joan Fontcuberta i Gervasio Sánchez, les valoracions personals del cineasta David Trueba i del fotògraf Kim Manresa així com recreacions audiovisuals signades per Quelic Berga i Maite Ninou completen l’exposició sobre el fotògraf català.
La recuperació dels negatius
Durant la reclusió al camp de concentració de Brams, Centelles va crear un estudi fotogràfic casolà que li va servir per revelar totes les fotografies que allà va fer. Dos maletes amb una Leica i més de sis mil negatius el van acompanyar durant tota la seva estada a l’exili. Quan va ser alliberat, es va establir durant més de cinc anys a la localitat francesa de Carcassona. El gener de 1944, arran d’unes detencions de companys republicans fetes per la Gestapo, Agustí Centelles va decidir tornar a Catalunya deixant ben amagats a França els negatius de totes les seves fotografies. “Centelles no guardava els negatius pel seu valor artístic, sinó per seguretat, ja que podien ser proves mortals de necessitat per a moltes persones” declarava Miquel Berga al setmanari Presència. L’any 1976, després de 32 anys sense els seus negatius, Centelles va decidir tornar a Carcassona per recuperar-los, els va camuflar per a poder passar la frontera i gràcies a això, avui podem gaudir de la seva obra completa.
Però, qui era Agustí Centelles? “Utilitzant les seves pròpies paraules, ell era un caçador d’imatges capaç de captar l’instant precís” declarava al setmanari cultural Presència el comissari de l’exposició, Miquel Berga. “És un avançat a la seva època, un home amb les coses clares i amb una tècnica molt bona” afirmava un visitant a la exposició que no arribava als quaranta anys. “Un testimoni d’excepció, un abanderat de la veritat” declarava el seu acompanyant.
Durant la Guerra Civil espanyola, Centellas va estar permanentment en actiu. Els bombardejos de Lleida durant el mes de novembre de 1937, la destrucció de Belchite, l'evacuació de ferits després d'un bombardeig a Barcelona en 1938, les trinxeres i els retrats de combatents són moltes de les escenes copsades per Centelles durant el conflicte espanyol. El 19 de juliol de 1936, un fotografia seva on es veia la Guàrdia d’Assalt, parapetada darrere un cavall ensangonat, fent front a la insurrecció lleial a Franco a Barcelona, es va convertir en un símbol popular contra l’aixecament franquista i li va donar un cert prestigi internacional, ja que va ser la foto de portada de la revista francesa Paris-Soir i de la nord-americana NewsWeek.
Centelles va treballar des del bàndol republicà i la seva significació política el va obligar a exiliar-se a França en 1939, on va passar diversos mesos primer en els camps de concentració de les platges del Rosselló i després, en el camp de concentració de Bram. Quan va ser lliure, va estar treballant a Carcassona durant més de cinc anys com ajudant d’un fotògraf local. Quan va tornar a Espanya li va ser denegada l’autorització per a tornar a exercir el fotoperiodisme, i així, obligat a reinventar-se, va iniciar una nova etapa com a fotògraf industrial i publicitari.
Una mostra dels treballs de fotògrafs contemporanis de Centelles com Joan Fontcuberta i Gervasio Sánchez, les valoracions personals del cineasta David Trueba i del fotògraf Kim Manresa així com recreacions audiovisuals signades per Quelic Berga i Maite Ninou completen l’exposició sobre el fotògraf català.
La recuperació dels negatius
Durant la reclusió al camp de concentració de Brams, Centelles va crear un estudi fotogràfic casolà que li va servir per revelar totes les fotografies que allà va fer. Dos maletes amb una Leica i més de sis mil negatius el van acompanyar durant tota la seva estada a l’exili. Quan va ser alliberat, es va establir durant més de cinc anys a la localitat francesa de Carcassona. El gener de 1944, arran d’unes detencions de companys republicans fetes per la Gestapo, Agustí Centelles va decidir tornar a Catalunya deixant ben amagats a França els negatius de totes les seves fotografies. “Centelles no guardava els negatius pel seu valor artístic, sinó per seguretat, ja que podien ser proves mortals de necessitat per a moltes persones” declarava Miquel Berga al setmanari Presència. L’any 1976, després de 32 anys sense els seus negatius, Centelles va decidir tornar a Carcassona per recuperar-los, els va camuflar per a poder passar la frontera i gràcies a això, avui podem gaudir de la seva obra completa.
lunes, 12 de marzo de 2007
El naturalisme de La Xava
Les desgràcies, les penúries, les putes i els mangants s’erigeixen protagonistes de la novel·la La Xava de Juli Vallmitjana (Edicions 1984), on el naturalisme impregna tant la temàtica com l’estil de l’obra.
El naturalisme, tal i com l’entenia Émile Zola, escriptor i periodista francès que va ser el precursor (junt amb el també escriptor Gustave Flaubert) d’aquest estil, intenta reproduir la realitat amb la màxima objectivitat possible, tractant per igual tan els aspectes més sublims com els més vulgars de la vida. El periodista Truman Capote, un dels màxims exponents del Nou Periodisme als Estats Units, en la seva obra “A sang freda” (1959) segueix l’estil de Flaubert, Zola o Vallmitjana per relatar la història de dos ex-presidiaris que són capturats i executats després de matar a la família Clutter. La novel·la de no ficció de Capote es pot comparar perfectament amb La Xava, ja que ambdós obres ens relaten les aventures i desventures de la púrria social. Mentre l’escriptor nord-americà destaca per fer servir un estil periodístic molt neutre i poc valoratiu a l’hora d’escriure la seva obra, Vallmitjana es caracteritza per la seva habilitat com a ‘retratista social’, habilitat que mostra a l’hora de descriure un paisatge, un personatge o un fet.
El realisme i el naturalisme són estils molt semblants en el sentit de reflectir la realitat tal com és (tot el contrari que l’ideal romàntic), la diferència radica en que el realisme és més descriptiu i reflexa els interessos d’un estrat social molt concret, la burgesia, mentre que el naturalisme atén la seva descripció a les classes més desfavorides, intenta anar a l’arrel dels problemes socials i té com a objectiu fer crítica social. Un aspecte molt concret del naturalisme a Espanya és la utilització del narrador omniscient, allunyant-se així del impersonalisme que buscava Zola i de la realització d’una representació fidel a la realitat. La Xava, per tant, no és més que el relat de la història d’una gent, un barri i un entorn social que Vallmitjana (gràcies al fet de conviure en aquest microcosmos) descriu a la seva manera, potser utilitzant en excés un pessimisme i un fatalisme que l’allunyen de la concepció naturalista de Zola i que l’apropen a la novel·la psicològica.
La novel·la de Juli Vallmitjana (1873-1937) no és més que l’aplicació dels ideals naturalistes als barris més pobres de Barcelona a principis del segle XX. Així doncs, l’escriptor barcelonès, tal i com marquen els cànons naturalistes, reflecteix en la seva obra que la espècie humana està mediatitzada per la herència genètica, l’entorn sociocultural i les tares socials (alcoholisme, prostitució, pobresa i violència). El naturalisme critica la societat, les ideologies i les injustícies econòmiques, que emmarquen tota tragèdia humana, d’una manera implícita, ja que el valor científic i documental que se li vol donar a aquesta literatura impedeix a l’autor aportar opinions pròpies. Vallmitjana intenta seguir fil per randa aquest precepte durant tota la novel·la excepte en un apartat molt concret, on l’escriptor i retratista català deixa volar la seva opinió lliurement mitjançant una invocació a la pàtria quan narra que la Gravada està dormint la mona mentre les seves filles, la Xava i la Dolors, dormen al carrer.
El naturalista presenta a l’ésser humà determinat per l’herència genètica i l’entorn social, i per tant, té una concepció humana determinista, ja que pensa que l’atzar no existeix i que els fets succeeixen degut a la irrompible cadena causa-efecte. Si A (la causa) es realitza, aleshores B (l’efecte) també es realitzarà. El determinisme sosté que la nostra vida està regida per circumstàncies que escapen al nostre control, de manera que ningú és responsable del que fa o deixa de fer. Vallmitjana, per tant, entén a la Xava com un cadellet que, degut al barri on viu i a la seva família, es corromp i es dedica a la mala vida. La culpa no és de la Xava, és de tot allò que l’envolta, del seu background, del seu estil de vida, de la seva experiència.
El naturalisme, tal i com l’entenia Émile Zola, escriptor i periodista francès que va ser el precursor (junt amb el també escriptor Gustave Flaubert) d’aquest estil, intenta reproduir la realitat amb la màxima objectivitat possible, tractant per igual tan els aspectes més sublims com els més vulgars de la vida. El periodista Truman Capote, un dels màxims exponents del Nou Periodisme als Estats Units, en la seva obra “A sang freda” (1959) segueix l’estil de Flaubert, Zola o Vallmitjana per relatar la història de dos ex-presidiaris que són capturats i executats després de matar a la família Clutter. La novel·la de no ficció de Capote es pot comparar perfectament amb La Xava, ja que ambdós obres ens relaten les aventures i desventures de la púrria social. Mentre l’escriptor nord-americà destaca per fer servir un estil periodístic molt neutre i poc valoratiu a l’hora d’escriure la seva obra, Vallmitjana es caracteritza per la seva habilitat com a ‘retratista social’, habilitat que mostra a l’hora de descriure un paisatge, un personatge o un fet.
El realisme i el naturalisme són estils molt semblants en el sentit de reflectir la realitat tal com és (tot el contrari que l’ideal romàntic), la diferència radica en que el realisme és més descriptiu i reflexa els interessos d’un estrat social molt concret, la burgesia, mentre que el naturalisme atén la seva descripció a les classes més desfavorides, intenta anar a l’arrel dels problemes socials i té com a objectiu fer crítica social. Un aspecte molt concret del naturalisme a Espanya és la utilització del narrador omniscient, allunyant-se així del impersonalisme que buscava Zola i de la realització d’una representació fidel a la realitat. La Xava, per tant, no és més que el relat de la història d’una gent, un barri i un entorn social que Vallmitjana (gràcies al fet de conviure en aquest microcosmos) descriu a la seva manera, potser utilitzant en excés un pessimisme i un fatalisme que l’allunyen de la concepció naturalista de Zola i que l’apropen a la novel·la psicològica.
La novel·la de Juli Vallmitjana (1873-1937) no és més que l’aplicació dels ideals naturalistes als barris més pobres de Barcelona a principis del segle XX. Així doncs, l’escriptor barcelonès, tal i com marquen els cànons naturalistes, reflecteix en la seva obra que la espècie humana està mediatitzada per la herència genètica, l’entorn sociocultural i les tares socials (alcoholisme, prostitució, pobresa i violència). El naturalisme critica la societat, les ideologies i les injustícies econòmiques, que emmarquen tota tragèdia humana, d’una manera implícita, ja que el valor científic i documental que se li vol donar a aquesta literatura impedeix a l’autor aportar opinions pròpies. Vallmitjana intenta seguir fil per randa aquest precepte durant tota la novel·la excepte en un apartat molt concret, on l’escriptor i retratista català deixa volar la seva opinió lliurement mitjançant una invocació a la pàtria quan narra que la Gravada està dormint la mona mentre les seves filles, la Xava i la Dolors, dormen al carrer.
El naturalista presenta a l’ésser humà determinat per l’herència genètica i l’entorn social, i per tant, té una concepció humana determinista, ja que pensa que l’atzar no existeix i que els fets succeeixen degut a la irrompible cadena causa-efecte. Si A (la causa) es realitza, aleshores B (l’efecte) també es realitzarà. El determinisme sosté que la nostra vida està regida per circumstàncies que escapen al nostre control, de manera que ningú és responsable del que fa o deixa de fer. Vallmitjana, per tant, entén a la Xava com un cadellet que, degut al barri on viu i a la seva família, es corromp i es dedica a la mala vida. La culpa no és de la Xava, és de tot allò que l’envolta, del seu background, del seu estil de vida, de la seva experiència.
Jordi Arcos Garcia
miércoles, 7 de marzo de 2007
Mor Josep Maria Huertas Claveria, degà del Col·legi de Periodistes de Catalunya
El periodista de Poblenou va patir un infart cerebral la matinada del diumenge que no va poder superar
Mor Josep Maria Huertas Claveria, degà del Col·legi de Periodistes de Catalunya
Huertas va ser un abanderat del periodisme ‘compromès’ i va treballar en els diaris més representatius de Catalunya
Va ser empresonat durant més de vuit mesos pel règim franquista degut a un article que anava en contra de l’exèrcit
Mor Josep Maria Huertas Claveria, degà del Col·legi de Periodistes de Catalunya
Huertas va ser un abanderat del periodisme ‘compromès’ i va treballar en els diaris més representatius de Catalunya
Va ser empresonat durant més de vuit mesos pel règim franquista degut a un article que anava en contra de l’exèrcit
El periodista i degà del Col·legi de Periodistes de Catalunya, Josep Maria Huertas Claveria (1939-2007), va morir la matinada del diumenge a l’Hospital Clínic de Barcelona degut a un infart cerebral que no va poder superar. Fa unes setmanes va patir una intervenció quirúrgica, després de la qual van sorgir complicacions que creia haver superat.
Huertas va sentir des de jove la vocació de periodista. Fill del també periodista José María Huertas Ventosa, va superar les dificultats econòmiques que el van afectar a ell i a la seva mare. Va estudiar al Col.legi de Sant Miquel, va ser militant de les Joventuts d'Acció Catòlica i des del 1963 va seguir els cursos de l'Escola de Periodisme. Abanderat del periodisme compromès a Catalunya i format en un ambient d’obrerisme catòlic, Huertas es va iniciar en el món del periodisme col·laborant al setmanari ‘Signo’. Tot seguit va treballar en nombrosos diaris catalans, tals com 'El Correo Catalán', 'Tele/Exprés', 'El Periódico de Catalunya', 'Diari de Barcelona', 'Avui' i 'La Vanguardia', i va dirigir les revistes ‘Oriflama’ i ‘Quatre Cantons’. Actualment, ja jubilat, col.laborava a La Vanguardia i a l’Avui. Barcelona, els seus barris i la seva gent van ser l’eix principal de la seva obra.
Un reportatge al diari ‘Tele/Exprés’, que afirmava que hi havien dones de militars que regentaven prostíbuls, li va costar ser jutjat per un Consell de Guerra i ser empresonat a la presó Model de Barcelona. Amb el suport incondicional del periodisme progressista barceloní, va ser condemnat a dos anys de presó per injúries a l’exèrcit, encara que només va complir-ne vuit mesos i vint dies degut a la mort de Franco i la posterior amnistia.
Huertas va veure reconeguts els seus mèrits democràtics amb una de les primeres Medalles d'Honor de Barcelona. Va col.laborar amb els alcaldes Serra, Maragall i Clos i va ser el mestre de moltes generacions de periodistes. El seu últim servei a l’ofici va ser accedir al deganat del Col.legi de Periodistes.
Centenars de persones --periodistes, polítics i veïns, especialment del Poblenou-- van passar el dilluns a la tarda pel tanatori de Sancho de Ávila per donar l’últim adéu a un periodista que entenia la seva professió com a una “militància constant”.
lunes, 5 de marzo de 2007
Josep Pla a fons
Josep Pla a fons
1- “Yo sólo he tratado de poner adjetivos detrás de los sustantivos”
2- “ El hecho de fumar, de liarme un cigarrillo, me permite buscar el adjetivo idóneo”
3- “Cuando un pueblo tiene una pasión, la moral baja”
4- “Soy la persona más insignificante del mundo, por eso soy un hombre feliz”
5- “No soy más que un ‘xerraire’. He nacido para hablar”
6- “Las revoluciones son inútiles y los hombres no son nunca claros, creo yo”
7- “Salvador Espriu es un abanderado de la inteligibilidad, es un cuco”
8- “En mi época los periodistas eran correctos, las noticias era más verdad que las de hoy”
9- “ La mujer es un ser antiromántico por excelencia. Le gusta el dinero y es muy realista”
10- “Atribuyo el hecho de que el espíritu francés esté bajando a que la gente no quiere trabajar”
11- “La persona que ha visto Atenas (el Partenón y el Museo) y Nueva York, ya lo ha visto todo”
12- “El ‘fatxenda’ me aburre. Soy un burgués, pero no ejerzo”
13- “La felicidad es no tener envidia. El éxito, para mi, no es nada”
14- “He trabajado con un editor que ha publicado mucho, esto póngalo usted porque es verdad”
15- “El hombre español es un hombre insatisfecho; el catalán, un envidioso”
Quan l'entrevistador Joaquín Soler i Serrano treu el tema de les dones, Josep Pla menteix. Aleshores, agafa la seva cigarreta, que restava apagada en un cendrer, i la torna a encendre. Potser és una manera d’intentar amagar la veritat o un símptoma de nerviosisme al tractar aquest tema. El realitzador continua punxant en primer pla a l’escriptor de Palafrugell, ja que es sabedor del paper de los dones en la seva vida i per tant, intenta que la seva manera de comportar-se, els seus gestos i la seva expressió, deixin entreveure que Pla no diu tota la veritat sobre aquest tema. Així doncs, la seva actitud davant la càmera pren més importància que no pas el que l'escriptor pugui arribar a dir.
1- “Yo sólo he tratado de poner adjetivos detrás de los sustantivos”
2- “ El hecho de fumar, de liarme un cigarrillo, me permite buscar el adjetivo idóneo”
3- “Cuando un pueblo tiene una pasión, la moral baja”
4- “Soy la persona más insignificante del mundo, por eso soy un hombre feliz”
5- “No soy más que un ‘xerraire’. He nacido para hablar”
6- “Las revoluciones son inútiles y los hombres no son nunca claros, creo yo”
7- “Salvador Espriu es un abanderado de la inteligibilidad, es un cuco”
8- “En mi época los periodistas eran correctos, las noticias era más verdad que las de hoy”
9- “ La mujer es un ser antiromántico por excelencia. Le gusta el dinero y es muy realista”
10- “Atribuyo el hecho de que el espíritu francés esté bajando a que la gente no quiere trabajar”
11- “La persona que ha visto Atenas (el Partenón y el Museo) y Nueva York, ya lo ha visto todo”
12- “El ‘fatxenda’ me aburre. Soy un burgués, pero no ejerzo”
13- “La felicidad es no tener envidia. El éxito, para mi, no es nada”
14- “He trabajado con un editor que ha publicado mucho, esto póngalo usted porque es verdad”
15- “El hombre español es un hombre insatisfecho; el catalán, un envidioso”
Quan l'entrevistador Joaquín Soler i Serrano treu el tema de les dones, Josep Pla menteix. Aleshores, agafa la seva cigarreta, que restava apagada en un cendrer, i la torna a encendre. Potser és una manera d’intentar amagar la veritat o un símptoma de nerviosisme al tractar aquest tema. El realitzador continua punxant en primer pla a l’escriptor de Palafrugell, ja que es sabedor del paper de los dones en la seva vida i per tant, intenta que la seva manera de comportar-se, els seus gestos i la seva expressió, deixin entreveure que Pla no diu tota la veritat sobre aquest tema. Així doncs, la seva actitud davant la càmera pren més importància que no pas el que l'escriptor pugui arribar a dir.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)