Els "nous llops" dels pastors

Els "nous llops" dels pastors

Les subvencions, els purins o les vies pecuàries són les noves amenaces dels pastors d'avui dia

“He mort el llop! He mort el llop!”. D’aquesta manera, en Manelic, el protagonista de l’obra de teatre “Terra Baixa”, de l’Àngel Guimerà, anunciava que havia acabat amb la vida del Sebastià, el senyor de les terres, que l’havia intentat enganyar. En Manelic, com a bon pastor boví, sabia l’amenaça que suposava la presència del llop per al seu ramat i és per això que, al matar al Sebastià, va veure com l’amenaça que suposava la presència d’aquest personatge s’esvaïa a l’igual que s’esvaïa quan el propi Manelic matava els llops per salvaguardar la vida de les seves ovelles.
L’amenaça del llop ha estat sempre ben present en el dia a dia dels pastors bovins de la Segarra. Avui dia, tot i la no presència de llops en aquesta comarca, els pocs pastors segarrencs que queden han vist com l’amenaça que en un passat suposava la presència del llop, ara la suposen altres temes com les subvencions o la cota màxima de purins permesa.
A Cal Malet, una casa de pagès situada a la localitat segarrenca de Vicfred, en Joan i en Nil, un pare i un fill, han vist de primera mà com l’amenaça del llop s’esvaïa i n’apareixien de noves. “Havíem d’estar sempre alerta. Al voltant del corral, hi teníem més de deu trampes pels llops. Tot i això, en més d’una ocasió m’havia hagut de llevar del llit, agafar la escopeta, entrar al corral i veure com els llops s’estaven menjant les meves ovelles” explicava en Joan, que des del 1929 fins al 1960 es feia càrrec del ramat que anteriorment havien cuidat els seus pares. Des de que en Joan va deixar el ramat, el seu fill, en Nil, va passar a fer-se’n càrrec. L’amenaça del llop ja no hi era, però en Nil explicava que els problemes amb l’Ajuntament de Vicfred, amb els fems i amb les subvencions tornaven a posar en perill el futur del seu ramat. “Primer va ser l’ajuntament del poble. Ens van obligar a canviar la ruta de pastura perquè van decidir asfaltar els accessos a la localitat. Després, el Departament d’Agricultura, Ramaderia i Pesca de la Generalitat no solament ens va reduir en més d’un 30% les subvencions que rebíem, sinó que, a més a més, ens va comunicar que generàvem més purín del que podíem fer servir per a les nostres terres, i per tant, ens van fer pagar un cànon per la femta de més que generàvem”.
El temes burocràtics són una constant font de maldecaps per als agricultors i ramaders d’arreu de Catalunya. Fa més de deu anys, en Carles va decidir deixar el seu ramat i les seves terres al seu cunyat per a dedicar-se exclusivament a tirar endavant la delegació de “Unió de Pagesos” per a les comarques de la Segarra i l’Urgell. De feina no li en falta, ja que sempre hi ha algun o altre pagès descontent amb la seva situació. “El tema de les subvencions sempre comporta un munt de problemes. L’agricultura i la ramaderia només són rentables si van acompanyades de subvencions. La nostra producció depèn de factors aliens a nosaltres com el temps o les pestes, i per això, si les coses no surten com està previst, apareixen els problemes” explicava en Carles.
L’Eugeni de Cal Perdigotet, una masia de Riudovelles (Urgell), acudia a la delegació per parlar d’un tema que preocupa molt als pastors bovins: els purins. La femta generada pels ramats, explicava en Carles, ha de servir d’adob natural per a les terres d’aquests ramaders. Però el més comú és que la femta generada superi amb escreix als metres quadrats de terra per adobar. Quan succeeix això, els ramaders han de pagar un cànon que normalment oscil•la entre el 5 i el 15% dels beneficis bruts anuals. Per evitar això, molts pagesos decideixen invertir els seus beneficis en comprar terres per evitar pagar aquest cànon i donar així sortida a la femta que els hi sobra.
Aclarit ja el dubte, vaig acompanyar a l’Eugeni a la seva finca de Riudovelles. Em va explicar que, de petit, el seu pare li deia que sinó es portava bé vindrien els llops a menjar-se’l. Quan el seu pare va faltar, l’Eugeni es va fer càrrec del ramat però l’amenaça que anteriorment suposava la presència del llop ara la suposava els problemes amb les vies pecuàries. L’any 1995, el Govern espanyol va promulgar una llei per a recuperar els 100.000 quilòmetres de vies pecuàries que recorren Espanya, una llei que considerava aquestes vies inalienables i d’ús públic. “Els pastors tenim tots els drets sobre les vies pecuàries. Però el Govern té tantes errades que quan fa una carretera o una via de tren, expropia les vies pecuàries i paga els terrenys! Quan van construir la carretera de Tàrrega a Guissona, van expropiar quasi 20 quilòmetres de vies pecuàries i a mi, em van fer canviar la ruta que feia amb el ramat”.


Guanyar-se la vida amb els llops

La ruta que feia l’Eugeni amb el seu ramat tenia un punt que anteriorment era popularment conegut com les barranqueres del llop que estava format per un petit barranc d’uns 20 metres on, sovint, hi vivien famílies de llops. La Maria, veïna també de Riudovelles, feia més de vint anys que havia perdut el seu pare, però encara recordava antigues anècdotes de llops que aquest li havia explicat. “El meu pare es dedicava exclusivament al conreu de les terres, però per guanyar-se un sobresou, sovint feia batudes per matar els llops que amenaçaven els ramats de la zona”. Les barranqueres del llop era un dels llocs de visita obligada quan el pare de la Maria, en Fernando, feia les batudes. El que per a molts era una amenaça, per a la Maria i la seva família, suposava una important font d’ingressos.

Jove, emprenedor ... i a més a més, escriu bé

Jove, emprenedor ... i a més a més, escriu bé


EMPRESARI --- Guillem Carol, de 18 anys, ha fundat "Airou", una empresa que es dedica a la importació i personalització de productes de la Xina

CONTACTES --- Ha entrevistat a més d'una cinquantena de polítics, periodistes, empresaris i escriptors catalans i ara, intenta aprofitar aquests contactes per formar una llista de clients per a la seva empresa



Tot i només tenir 18 anys, Guillem Carol, juntament amb el seu soci Guillem Laporta (19 anys), han fundat 'Airou', una empresa que es dedica a importar i personalitzar productes de la Xina per després vendre'ls a empreses catalanes.
La filosofia de 'Airou' és clara: mentre les altres empreses del sector importen els productes de la Xina i els personalitzen a Catalunya, l'empresa d'aquests dos joves emprenedors compra els productes a la Xina i els personalitza allà mateix, estalviant-se així una important suma de diners en concepte de mà d'obra. Per a fer això, cal el treball d'una persona que s'encarregui de supervisar tot el proces de personalització del producte per a que acabi sent satisfactori pel client.
Un cop explicada la filosofia i el mètode de treball, la primera pregunta era evident: com s'ho farà una empresa tant jove i amb només 1000 euros de capital per obrir-se camí? "Per a començar a funcionar necessitem un primer client; després, amb els beneficis que n'obtinguem, ja podrem començar de ple amb l'activitat empresarial" afirmava Carol, mostrant així el seu optimisme envers el futur de l'empresa.
Però per aconseguir el primer client, la llista de contactes és molt important, i d'això, en Guillem Carol en va ben servit. Ha aconseguit entrevistar a importants personalitats de la política catalana tals com Jordi Pujol, Macià Alaavedra o Josep Lluís Carod-Rovira. Empresaris, periodistes i escriptors de renom també han estat entrevistats per aquest jove estudiant de polítiques i col·laborador del "Singular Digital" i del "3 de vuit", el setmanari del Penedès. "He parlat amb algun contacte i, tot i que no tenim res tancat, en un futur aspiro a fer tractes amb ells. Vull aprofitar els contactes que he fet amb el tema de les entrevistes" afirmava Carol.
Potser hi haurà gent que l'acusi de ser un "enchufat" o un "nen de papà" amb ganes de sentir-se empresari. Sigui el que sigui, la veritat és que els ha de tenir ben posats pel sol fet de plantejar-se fundar una empresa amb només 18 anys deixant de banda els típics problemes d'adolescents.
Potser s'acabarà fotent una patacada considerable, però com a mínim, ningú el podrà acusar de no haver-ho intentat.

Buscant el tema d'un Sant Jordi

Surto de la universitat amb la ferma decisió de presentar una crònica acceptable pel seminari i que a l’Enric Vila li costi de “tombar”. Encara em cou la crítica que va fer sobre la meva entrevista al Salvador Sostres. Sense cap idea al cap i caminant a pas de tortuga, m’adono de la gentada que hi ha. Surto del carrer Tallers i faig cap a la Rambla, on el tràfec i el xiuxiueig constant de la gent em fa adonar del significat que té per Barcelona en particular, i per Catalunya i els llibreters en general, la diada de Sant Jordi.
Pel meu costat, passa un grup de deu o dotze “guiris” que fan broma i se’n riuen d’una gitana que els hi volia vendre unes roses. Ràpidament, em ve al cap una pregunta clau: “quin serà el tema de la meva crònica?”. Els escriptors es deuen tornar bojos quan volen escriure un llibre i no troben el tema adient. Ja ho tinc! Els hi preguntaré als “guiris” quin tema escollirien si haguessin d’escriure un llibre. Vaig inspeccionant quins seran els personatges entrevistats, però m’adono que serà una tasca més difícil del que em pensava. No paro de descartar gent: “aquests no, que van ben borratxos”, “aquests tampoc, que són massa vells”, “aquells d’allà menys, que fan una cara de mala llet...”.
Quan arribo al Liceu veig clar a qui entrevistaré. Al costat de la porta principal, veig un parell de noies força atractives que, pel to de pell i per la rossa cabellera, dedueixo que són “guiris”. M’atanso i, dissimuladament, escolto la llengua que parlen: anglès. Tot motivat, m’apropo i amb el meu anglès una mica rovellat, els hi dic que sóc un periodista de “an important newspaper of Barcelona” i els hi comento la temàtica de la meva crònica. Elles somriuen i em diuen que són d’Irlanda. La noia de l’esquerra (la més guapa) em diu que no s’ho ha plantejat mai, però que potser escriuria alguna novel·la romàntica. La noia de la dreta em diu que escriuria sobre la sexualitat en l’obra de Shakespeare. Quan la conversa s’anava tornant més distesa [...] apareixen els seus respectius xicots: dos armaris de paret de dos metres d’alçada per dos d’amplada. Trago saliva i, ràpidament, els explico la situació. Ells, que s’havien atansat a una paradeta a comprar un parell de roses per les seves respectives, m’expliquen que no els agrada llegir, que és molt més “cool” sortir de festa i divertir-se amb els amics. Tot i això, el noi més alt em diu que en un futur li agradaria escriure alguna cosa sobre els “reality shows”. Abans de marxar, em pregunten per quin diari treballo, i jo, trec l’AVUI que tenia a la cartera i els hi ensenyo. Ens acomiadem cordialment i jo, capcot i avergonyit pel meu patètic intent de fer-me el simpàtic, m’encenc una cigarreta i em perdo entre la multitud pensant quin serà el tema de la meva crònica. Ara més que mai, puc arribar a comprendre el que senten alguns escriptors quan, el que creuen que pot ser un bon tema, s’acaba evaporant com l’aigua; quan la famosa “pàgina en blanc” es fa més gran que mai.

"Qui digui que és objectiu perquè la seva única font d’alimentació és la realitat, és un imbècil!"

El perfil d'en Salvador Sostres
En Salvador Sostres va entrar a l’aula amb una falsa aparença d’home tímid i amb cara de no haver trencat mai un plat, sent un llop amb pell de corder. Aquest escriptor i articulista de l’AVUI de trenta i pocs anys, no va tardar gaire en traslladar-nos a un món oníric on ell mateix s’erigia un particular flautista d’Hamelin que feia el que volia amb les seves “ratetes”. I quan va voler, patapam! Mitjançant un discurs un pèl extremista i retrògrad en alguns aspectes, però d’altra banda molt ben treballat i coherent, en Sostres té una facilitat abismal per desmuntar amb dos paraules qualsevol argument que li sigui donat. És un franctirador de precisió acostumat a lliurar dures batalles dialectals en un terreny de joc força peculiar, el plató de ‘Crónicas Marcianas’. Si fixa el seu punt de mira amb tu, com no hagis treballat a consciència els teus arguments, ja has begut oli. Sigui com sigui, la seva manera de fer no deixa a ningú indiferent. Presumeix de que s’ha gastat gairebé la meitat del que ha cobrat pels seus articles a l’AVUI en advocats. I és que els seus nombrosos articles contra el tripartit i en definitiva, contra tot mediocre de mena, l’han catapultat a la popularitat. I també li han permès guanyar-se la vida fent allò que li agrada, tot un privilegi.




Jordi Arcos – Existeix la objectivitat en el periodisme?
Salvador Sostres – No, ni la objectivitat ni res que se li assembli. Qui digui que és objectiu perquè la seva única font d’alimentació és la realitat, és un imbècil! La realitat no existeix, el que existeixen són les interpretacions que en fem.
J.A. – Així doncs, el que fan els periodistes ...
S.S. – Es limiten a donar una visió particular d’allò que han viscut. Els mitjans de comunicació pels quals treballen, la ideologia política de cadascú, el ‘background’ personal ... , condicionen tots els seus treballs periodístics. Són patètics els qui diuen que els seus articles o reportatges són totalment independents.
J.A. – I això és un problema?
S.S. – És un problema quan el periodista s’entesta en afirmar que el seu treball no ha estat condicionat. El periodista ha de ser honest amb l’espectador.
J.A. – Què vol dir?
S.S. – L’espectador, quan tria un determinat mitjà de comunicació, ja sap al que s’atén. Vull dir que ja sap la seva ideologia i pot intuir la manera com tractaran determinats temes. El que no és honest és que li vulguem ‘vendre la moto’ de la objectivitat i la imparcialitat, perquè això no existeix.
J.A. – La COPE fa periodisme?
S.S. – Clar que sí!
J.A. - Jiménez Losantos ...
S.S. - És un gran comunicador. Té un discurs molt concret, i el defensa fins al final. No és deshonest amb els oients. Sap que els hi pot donar, sap el que els agrada ...
J.A. – No ha dit cap mentida?
S.S. – Com ja he dit, té una interpretació de la realitat molt concreta. És la seva visió, i no té perquè ser mentida.
J.A. – D’acord, però en alguns temes...
S.S.- Sí. El que no pot ser és que diguis “el Guillem està a París” quan el Guillem està al teu costat. Això sí que és inadmissible. Una cosa són les interpretacions de cada individu i una altra cosa és mentir compulsivament i descaradament.
J.A. – Quin consell li donaria als periodistes?
S.S. – Jo? Cap ni un. Per no ser, no sóc ni llicenciat en periodisme.
J.A. – Per què no es va llicenciar?
S.S. – Vaig començar la carrera de periodisme a l’Autònoma, però si els qui t’han de preparar per fer una feina són els qui no l’han feta mai, i si els qui t’han d’ensenyar a trobar-la són els qui no l’han trobada mai, ja m’explicaràs! Ho vaig deixar el primer any!
J.A. – I com s’ho ha fet per guanyar-se la vida escrivint?
S.S. - Qüestió d’actitud.
J.A. – Ho podria explicar millor?
S.S. – Tot és qüestió d’actitud. Podem arribar allà on vulguem. El més important és saber qui som i com volem anar pel món.
J.A. – Ja, però sense cap llicenciatura, és difícil posar el nas en aquest món ...
S.S. – Depèn de tu, d’allà on vulguis arribar. Jo, per exemple, tenia molt clar que acabaria treballant amb el Joaquim Maria Puyal, i al final ho vaig aconseguir.
J.A. – M’explica l’aventureta?
S.S. – Doncs mira, jo tenia molt clar que volia treballar amb el Puyal. L’anava a veure a la seva cabina del Camp Nou i xerràvem una estona. Després, vaig anar a Irlanda a estudiar i per no perdre el contacte, li enviava cartes de les meves vivències. Un bon dia, em va trucar i em va dir “tens treball per l’any que ve?”. Jo li vaig dir que no, i ell em va dir que dirigiria un programa a TV3 i que comptava amb mi.
J.A. – Carai quina sort!
S.S. – Sort no. Vaig decidir que volia fer una cosa, i fins que no la vaig aconseguir no vaig parar.
J.A. – Canviem radicalment de tema. Hi ha molta mala llet en els seus articles, no?
S.S. – És la meva manera de fer. Escric el que penso i de la manera com ho penso.
J.A. – Què vol dir?
S.S. – Que si, per exemple, vull parlar de putes, dic putes. No dic ni prostitutes, ni dones del carrer ni collonades per l’estil. No tinc la pell fina, si he de dir puta o cony, ho dic i ja està.
J.A. – Però jo em refereixo amb la mala llet amb la que, de tant en quant, es carrega a algú ...
S.S. – No tinc problemes en expressar la meva opinió, i si algú es sent molest, que s’aguanti. Però tinc la mateixa facilitat en carregar-me a algú que en enaltir les virtuts d’un altre. El que passa és que, les crítiques, sempre donen més joc. Són més morboses.
J.A. – Què és escriure, per a vostè?
S.S. – És la meva manera de viure, la meva manera de comunicar-me amb l’entorn. És una manera de fer públiques les meves cabòries, tot el que em passa.Veig la vida en forma d’article.
J.A. – Curiós...
S.S. – Sí! Des de que em llevo fins que me’n vaig a dormir, tot el que visc ho faig en forma d’article. De tot el que faig, em pregunto “en podria sortir un article, d’això?”. Al principi, resulta una mica irritant i malaltís, però al final, t’hi acabes acostumant.
J.A. – Si no fos escriptor ...
S.S. – Jo només podria ser escriptor, no ser fer una altra cosa en aquesta vida. És la meva qualitat i la meva condemna.
J.A. – Com comença un article? Té por a la pàgina en blanc?
S.S. – Ja, ja ja! M’alegra que em facis aquesta pregunta. Precisament, l’article que publicaré demà a l’AVUI tracta d’això.
J.A. – Me’n fa cinc cèntims?
S.S. – Explico que començo l’article com si fos un cos, el cos que estimes. Explico que escriure no és el meu treball, és la meva vida; que en els meus articles tot llisca com una melodia, que hi ha música i és la música que estimo.

100% Gaziel

1- El perquè de les pures intencions no se sap mai.

Petita reflexió filosòfica enmig de l'article.

2- Jo mai he cregut en la possibilitat de que el bolxevisme aconsegueixi envair Europa sencera, submergint-la sota una onada de cruenta barbàrie.

Dóna la seva opinió sobre el bolxevisme.

3- Però sempre he acabat per desfer la idea de que el bolxevisme, mentre no es compliqui amb altres gèrmens menys exòtics, aconseguiria propagar-se per les terres occidentals.

Parla del bolxevisme com si fos una plaga o una pesta.

4- El record de la Revolució francesa, ha servit como un espantall al bolxevisme.

Introdueix el tema de la Revolució francesa per parlar de bolxevisme.

5- El malestar del poble, la inoperància i els crims polítics, la corrupció dels grans i el fracàs guerrer són suficients, en canvi, per a explicar per complet el bolxevisme de Rússia.

Explica el perquè de l'aparició del bolxevisme a Rússia.

6- El muerto al hoyo y el vivo al bollo.

Utilitza una dita popular castellana que m'ha semblat oportú no traduir-la perquè, en català, no n'he trobat cap que s'hi assemblés.

7- D'aquí uns quants anys, molt pocs, potser veiem aliances internacionals ara inconcebibles i fraternitzacions ara inverosímils.

Fa un vaticini del que creu que passarà en un futur no molt llunyà.

8- I seguirem així, progressant indefinidament, fins que Déu vulgui tornar a recordar-nos la nostra misèria i la nostra insignificança.

Introdueix la figura de Déu.

9- Res impedirà que la travessia de l'Atlàntic sigui qüestió d'hores; que els aires es quallin d'aus i naus gegantines transportant una multitud apresurada.

Parla d'aviació amb paraules gens tècniques i molt literaries.

10- Tot progrés material es nociu sinó va acompanyat del progrés de l'ànima.

Reflexió filosòfica interessant.

.

Les meves preguntes (Salvador Sostres)

1- En un dels seus articles, vostè feia una reflexió si més no divertida sobre dues Catalunyes diferenciades: la que va anar a Can Zam al concert de Ràdio Teletaxi i que va ovacionar al president Montilla i la que va anar a Verges a veure el darrer concert de Lluís Llach i va xiular al president de la Generalitat. El molesten els que van anar a Can Zam?

2- Si no fos escriptor, què li agradaria ser?

3- En nombroses ocasions ha parlat de la mediocritat que hi ha en aquest país. Vivim en un país de mediocres?

4- Li ha estat difícil treballar en allò que li agrada sense tenir una formació universitaria?

5- Per què aquesta mala llet a l'hora d'escriure?

El domini de l'aire

Madrid-Pirineus-Barcelona



El domini de l'aire



El dissabte passat, abans que es fes fosc, van arribar a Barcelona alguns oficials anglesos, pilots d'aviació, acompanyats d'uns quants curiosos i periodistes. Havien sortit de Madrid, el mateix dia, a les quatre de la tarda. Sembla ser que, després de passar per Saragossa, por sobre Saragossa, els aeronautes van perdre el rumb, es van extraviar i no van sortir del seu error fins trobar-se molt a prop dels Pirineus. Imaginem la enorme contrarietat que una pèrdua d'aquesta índole, a ser possible, hauria causat als viatgers, no ja d'una antiga diligència o d'una caravana en automòbil, sinó d'un tren exprés. Pels nostres excursionistes no va tenir cap importància. A l'adonar-se que estaven desorientats, es van orientar millor, van donar mitja volta, van canviar el rumb, van donar la esquena al Pirineu i, al declinar la tarda descendien a l'aeròdrom de Barcelona, tranquil·lament, amb temps de sobres per rentar-se i prendre l'aperitiu abans de posar-se a la taula.
Una pèrdua tan simple és, al meu entendre, molt més significativa que les complicades pèrdues del bolxevisme. Aquests passaran sense exercir cap influencia decisiva en el món; aquell quedarà com a signe de una transformació radical i incalculable de la humanitat. Voleu saber quin aspecte tindrà el món de demà? Fixeu-vos en els homes que volen amb serenitat i no en els que pateixen malsons sagnants. Passada la guerra, el lema universal no serà el "bolxevisme" com molts creuen, sinó "aviació".
No sé per què --el perquè de les pures intuïcions no se sap mai- jo mai he cregut en la possibilitat de que el bolxevisme aconsegueixi envair Europa sencera, submergint-la sota una onada de cruenta barbàrie. He tingut dubtes, pors i fins i tot alguns moments de desconfiança respecte a la cordura europea. Però sempre he acabat per desfer la idea de que el bolxevisme, mentre no es compliqui amb altres gèrmens menys exòtics, aconseguiria propagar-se per les terres occidentals, fora del mig singularisme d'on va brotar. El bolxevisme no m'ha semblat mai que contingui un microbi com el de la grip, tan dúctil i assimiladís que acaba de donar la volta al món. Més aviat l'he jutjat com una d'aquelles lepres llunyanes, orientals, monstruoses, però impotents ja per vèncer la immunitat a Europa.
El record de la Revolució francesa, ha servit como un espantall al bolxevisme. La imaginació dels homes i la seva facultat previsora tendeixen fàcilment a forjar analogies inexactes entre allò passat i allò actual. Una d'elles ha estat la comparació del bolxevisme amb la Revolució francesa. En realitat i descartant incidents externs, res tenen que veure una i una altra. La Revolució francesa va ser como un forat obert bruscament cap a l'avenir del món. El bolxevisme no es més que una espantosa liquidació d'un passat espantós. La Revolució francesa va ser un fenomen universal, el bolxevisme, examinat en el seu fons, no es més que una commoció localista. Abans de produir-se el seu esclat, la consciencia i la intel·ligència franceses de 1789 eren les més clares, diàfanes, cultivades i influents del món; la consciència i la intel·ligència de Rússia, en l'instant de la seva explosió, eren i continuen sent les més tèrboles, míseres i estancades d'Europa. Ni el malestar del poble, ni els errors polítics, ni la debilitat del govern, ni les doctrines desoladores, ni la concupiscència de les classes privilegiades serveixen per si soles per explicar l'alçament de la Revolució francesa amb el seu inaudit vigor i la seva incomparable influència. Per damunt de tot això hi va haver, a més a més, una idealitat transcendental i decisiva, que unes vegades es va desviar del seu propi sentit i unes altres va quedar parapetada en la maldat de les passions humanes, però que finalment va aconseguir solucionar-se en una apoteosis transformadora del món. El malestar del poble, la inoperància i els crims polítics, la corrupció dels grans I el fracàs guerrer són suficients, en canvi, per a explicar per complet el bolxevisme de Rússia. Els camperols russos no saben res del món ni d'ells mateixos. Tenen gana i van ser delmats inútilment en la guerra: res més. La idealitat que ara aparenten es una pura mixtificació; és l'engrut ideològic que els ha estat imposat per uns quants intel·lectuals fanàtics convertits en dictadors cruels. I, és possible que les grans i cultes nacions vencedores, ni la mateixa Alemanya, tot I la seva clara derrota, s'inoculin la febre asiàtica d'un poble de serfs afamats governats per un grup de visionaris del deliri? No. El bolxevisme no serà la resultant sinó tan sols un episodi accidental i local de la guerra.
La propera transformació del món no hem de buscar-la en la immensitat tenebrosa de Rússia, sinó en la clara immensitat dels cicles. Aquells homes que en el transcurs d'una sola tarda, només en quatre hores, van sortir de Madrid volant, es van remuntar fins a dos mil metres d'altura, van passar sobre Saragossa i, després de permetir-se el luxe de extraviar-se fins als voltants dels Pirineus, van tenir encara més mitjants i temps suficient per venir a fer l'aperitiu a Barcelona abans d'asseure's aa sopar; aquests homes i les seves meravelloses aventures ens donen indicis del que serà, properament, la vertadera revolució que ha portat la guerra. Vindrà la pau, s'oblidaran lentament les passades tortures. El muerto al hoyo, el vivo al bollo. Les indústries tornaran a començar amb una major empremta el seu gegantí esforç per fer la vida cada vegada més vertiginosa i complicada. Hi haurà excés d'energies, ànsies insaciables de gaudir, renovació i augment de totes les activitats en tota la humanitat, tal com passa en els organismes vius després de les grans crisis i les convalescències. D'aquí uns quants anys, molt pocs, potser veiem aliances internacionals ara inconcebibles i fraternitzacions ara inverosímils. I seguirem així, progressant indefinidament, fins que Déu vulgui tornar a recordar-nos la nostra misèria i la nostra insignificança.
Mentrestant, res impedirà que la travessia de l'Atlàntic sigui qüestió d'hores; que els aires es quallin d'aus i nas gegantines transportant una multitud apresurada; que, de nit, el cel bategui amb l'incessant fulgurar dels fars, projectors, llanternes i colossals semàfors; que el cap de la novíssima escola de música alemanya doni, durant alguna lluna plena, la primera audició de la seva Simfonia Sideral, en la terrassa de un zepelin flotant immòbil flotant a sis mil metres d'altura, sobre la immensitat de l'Oceà i entre el torbellí circumdant I arrobador dels astres; i que un pobre viatjant de comerç, surtit de Barcelona a les nou del matí, després de dinar a París, berenar a Brusel·les i sopar a Londres, torni abans de mitjanit a la seva humil llar del carrer de Petritxol i, a l'anar a dormir, cansat de tantes ascensions i tants descensos, abrumat per haver recorregut en un sol dia tants territoris i pobles diversos, doni un petó als seus fills adormits --sense la menor sospita de que puguin ser víctimes d'una altra catàstrofe encara superior a la que acaba de patir la humanitat, per no haver sabut adonar-se de que tot progrés material es nociu sinó va acompanyat del progrés de l'ànima.



GAZIEL