Els "nous llops" dels pastors
Les subvencions, els purins o les vies pecuàries són les noves amenaces dels pastors d'avui dia
“He mort el llop! He mort el llop!”. D’aquesta manera, en Manelic, el protagonista de l’obra de teatre “Terra Baixa”, de l’Àngel Guimerà, anunciava que havia acabat amb la vida del Sebastià, el senyor de les terres, que l’havia intentat enganyar. En Manelic, com a bon pastor boví, sabia l’amenaça que suposava la presència del llop per al seu ramat i és per això que, al matar al Sebastià, va veure com l’amenaça que suposava la presència d’aquest personatge s’esvaïa a l’igual que s’esvaïa quan el propi Manelic matava els llops per salvaguardar la vida de les seves ovelles.
L’amenaça del llop ha estat sempre ben present en el dia a dia dels pastors bovins de la Segarra. Avui dia, tot i la no presència de llops en aquesta comarca, els pocs pastors segarrencs que queden han vist com l’amenaça que en un passat suposava la presència del llop, ara la suposen altres temes com les subvencions o la cota màxima de purins permesa.
A Cal Malet, una casa de pagès situada a la localitat segarrenca de Vicfred, en Joan i en Nil, un pare i un fill, han vist de primera mà com l’amenaça del llop s’esvaïa i n’apareixien de noves. “Havíem d’estar sempre alerta. Al voltant del corral, hi teníem més de deu trampes pels llops. Tot i això, en més d’una ocasió m’havia hagut de llevar del llit, agafar la escopeta, entrar al corral i veure com els llops s’estaven menjant les meves ovelles” explicava en Joan, que des del 1929 fins al 1960 es feia càrrec del ramat que anteriorment havien cuidat els seus pares. Des de que en Joan va deixar el ramat, el seu fill, en Nil, va passar a fer-se’n càrrec. L’amenaça del llop ja no hi era, però en Nil explicava que els problemes amb l’Ajuntament de Vicfred, amb els fems i amb les subvencions tornaven a posar en perill el futur del seu ramat. “Primer va ser l’ajuntament del poble. Ens van obligar a canviar la ruta de pastura perquè van decidir asfaltar els accessos a la localitat. Després, el Departament d’Agricultura, Ramaderia i Pesca de la Generalitat no solament ens va reduir en més d’un 30% les subvencions que rebíem, sinó que, a més a més, ens va comunicar que generàvem més purín del que podíem fer servir per a les nostres terres, i per tant, ens van fer pagar un cànon per la femta de més que generàvem”.
El temes burocràtics són una constant font de maldecaps per als agricultors i ramaders d’arreu de Catalunya. Fa més de deu anys, en Carles va decidir deixar el seu ramat i les seves terres al seu cunyat per a dedicar-se exclusivament a tirar endavant la delegació de “Unió de Pagesos” per a les comarques de la Segarra i l’Urgell. De feina no li en falta, ja que sempre hi ha algun o altre pagès descontent amb la seva situació. “El tema de les subvencions sempre comporta un munt de problemes. L’agricultura i la ramaderia només són rentables si van acompanyades de subvencions. La nostra producció depèn de factors aliens a nosaltres com el temps o les pestes, i per això, si les coses no surten com està previst, apareixen els problemes” explicava en Carles.
L’Eugeni de Cal Perdigotet, una masia de Riudovelles (Urgell), acudia a la delegació per parlar d’un tema que preocupa molt als pastors bovins: els purins. La femta generada pels ramats, explicava en Carles, ha de servir d’adob natural per a les terres d’aquests ramaders. Però el més comú és que la femta generada superi amb escreix als metres quadrats de terra per adobar. Quan succeeix això, els ramaders han de pagar un cànon que normalment oscil•la entre el 5 i el 15% dels beneficis bruts anuals. Per evitar això, molts pagesos decideixen invertir els seus beneficis en comprar terres per evitar pagar aquest cànon i donar així sortida a la femta que els hi sobra.
Aclarit ja el dubte, vaig acompanyar a l’Eugeni a la seva finca de Riudovelles. Em va explicar que, de petit, el seu pare li deia que sinó es portava bé vindrien els llops a menjar-se’l. Quan el seu pare va faltar, l’Eugeni es va fer càrrec del ramat però l’amenaça que anteriorment suposava la presència del llop ara la suposava els problemes amb les vies pecuàries. L’any 1995, el Govern espanyol va promulgar una llei per a recuperar els 100.000 quilòmetres de vies pecuàries que recorren Espanya, una llei que considerava aquestes vies inalienables i d’ús públic. “Els pastors tenim tots els drets sobre les vies pecuàries. Però el Govern té tantes errades que quan fa una carretera o una via de tren, expropia les vies pecuàries i paga els terrenys! Quan van construir la carretera de Tàrrega a Guissona, van expropiar quasi 20 quilòmetres de vies pecuàries i a mi, em van fer canviar la ruta que feia amb el ramat”.
Guanyar-se la vida amb els llops
La ruta que feia l’Eugeni amb el seu ramat tenia un punt que anteriorment era popularment conegut com les barranqueres del llop que estava format per un petit barranc d’uns 20 metres on, sovint, hi vivien famílies de llops. La Maria, veïna també de Riudovelles, feia més de vint anys que havia perdut el seu pare, però encara recordava antigues anècdotes de llops que aquest li havia explicat. “El meu pare es dedicava exclusivament al conreu de les terres, però per guanyar-se un sobresou, sovint feia batudes per matar els llops que amenaçaven els ramats de la zona”. Les barranqueres del llop era un dels llocs de visita obligada quan el pare de la Maria, en Fernando, feia les batudes. El que per a molts era una amenaça, per a la Maria i la seva família, suposava una important font d’ingressos.
L’amenaça del llop ha estat sempre ben present en el dia a dia dels pastors bovins de la Segarra. Avui dia, tot i la no presència de llops en aquesta comarca, els pocs pastors segarrencs que queden han vist com l’amenaça que en un passat suposava la presència del llop, ara la suposen altres temes com les subvencions o la cota màxima de purins permesa.
A Cal Malet, una casa de pagès situada a la localitat segarrenca de Vicfred, en Joan i en Nil, un pare i un fill, han vist de primera mà com l’amenaça del llop s’esvaïa i n’apareixien de noves. “Havíem d’estar sempre alerta. Al voltant del corral, hi teníem més de deu trampes pels llops. Tot i això, en més d’una ocasió m’havia hagut de llevar del llit, agafar la escopeta, entrar al corral i veure com els llops s’estaven menjant les meves ovelles” explicava en Joan, que des del 1929 fins al 1960 es feia càrrec del ramat que anteriorment havien cuidat els seus pares. Des de que en Joan va deixar el ramat, el seu fill, en Nil, va passar a fer-se’n càrrec. L’amenaça del llop ja no hi era, però en Nil explicava que els problemes amb l’Ajuntament de Vicfred, amb els fems i amb les subvencions tornaven a posar en perill el futur del seu ramat. “Primer va ser l’ajuntament del poble. Ens van obligar a canviar la ruta de pastura perquè van decidir asfaltar els accessos a la localitat. Després, el Departament d’Agricultura, Ramaderia i Pesca de la Generalitat no solament ens va reduir en més d’un 30% les subvencions que rebíem, sinó que, a més a més, ens va comunicar que generàvem més purín del que podíem fer servir per a les nostres terres, i per tant, ens van fer pagar un cànon per la femta de més que generàvem”.
El temes burocràtics són una constant font de maldecaps per als agricultors i ramaders d’arreu de Catalunya. Fa més de deu anys, en Carles va decidir deixar el seu ramat i les seves terres al seu cunyat per a dedicar-se exclusivament a tirar endavant la delegació de “Unió de Pagesos” per a les comarques de la Segarra i l’Urgell. De feina no li en falta, ja que sempre hi ha algun o altre pagès descontent amb la seva situació. “El tema de les subvencions sempre comporta un munt de problemes. L’agricultura i la ramaderia només són rentables si van acompanyades de subvencions. La nostra producció depèn de factors aliens a nosaltres com el temps o les pestes, i per això, si les coses no surten com està previst, apareixen els problemes” explicava en Carles.
L’Eugeni de Cal Perdigotet, una masia de Riudovelles (Urgell), acudia a la delegació per parlar d’un tema que preocupa molt als pastors bovins: els purins. La femta generada pels ramats, explicava en Carles, ha de servir d’adob natural per a les terres d’aquests ramaders. Però el més comú és que la femta generada superi amb escreix als metres quadrats de terra per adobar. Quan succeeix això, els ramaders han de pagar un cànon que normalment oscil•la entre el 5 i el 15% dels beneficis bruts anuals. Per evitar això, molts pagesos decideixen invertir els seus beneficis en comprar terres per evitar pagar aquest cànon i donar així sortida a la femta que els hi sobra.
Aclarit ja el dubte, vaig acompanyar a l’Eugeni a la seva finca de Riudovelles. Em va explicar que, de petit, el seu pare li deia que sinó es portava bé vindrien els llops a menjar-se’l. Quan el seu pare va faltar, l’Eugeni es va fer càrrec del ramat però l’amenaça que anteriorment suposava la presència del llop ara la suposava els problemes amb les vies pecuàries. L’any 1995, el Govern espanyol va promulgar una llei per a recuperar els 100.000 quilòmetres de vies pecuàries que recorren Espanya, una llei que considerava aquestes vies inalienables i d’ús públic. “Els pastors tenim tots els drets sobre les vies pecuàries. Però el Govern té tantes errades que quan fa una carretera o una via de tren, expropia les vies pecuàries i paga els terrenys! Quan van construir la carretera de Tàrrega a Guissona, van expropiar quasi 20 quilòmetres de vies pecuàries i a mi, em van fer canviar la ruta que feia amb el ramat”.
Guanyar-se la vida amb els llops
La ruta que feia l’Eugeni amb el seu ramat tenia un punt que anteriorment era popularment conegut com les barranqueres del llop que estava format per un petit barranc d’uns 20 metres on, sovint, hi vivien famílies de llops. La Maria, veïna també de Riudovelles, feia més de vint anys que havia perdut el seu pare, però encara recordava antigues anècdotes de llops que aquest li havia explicat. “El meu pare es dedicava exclusivament al conreu de les terres, però per guanyar-se un sobresou, sovint feia batudes per matar els llops que amenaçaven els ramats de la zona”. Les barranqueres del llop era un dels llocs de visita obligada quan el pare de la Maria, en Fernando, feia les batudes. El que per a molts era una amenaça, per a la Maria i la seva família, suposava una important font d’ingressos.
