"Qui digui que és objectiu perquè la seva única font d’alimentació és la realitat, és un imbècil!"

El perfil d'en Salvador Sostres
En Salvador Sostres va entrar a l’aula amb una falsa aparença d’home tímid i amb cara de no haver trencat mai un plat, sent un llop amb pell de corder. Aquest escriptor i articulista de l’AVUI de trenta i pocs anys, no va tardar gaire en traslladar-nos a un món oníric on ell mateix s’erigia un particular flautista d’Hamelin que feia el que volia amb les seves “ratetes”. I quan va voler, patapam! Mitjançant un discurs un pèl extremista i retrògrad en alguns aspectes, però d’altra banda molt ben treballat i coherent, en Sostres té una facilitat abismal per desmuntar amb dos paraules qualsevol argument que li sigui donat. És un franctirador de precisió acostumat a lliurar dures batalles dialectals en un terreny de joc força peculiar, el plató de ‘Crónicas Marcianas’. Si fixa el seu punt de mira amb tu, com no hagis treballat a consciència els teus arguments, ja has begut oli. Sigui com sigui, la seva manera de fer no deixa a ningú indiferent. Presumeix de que s’ha gastat gairebé la meitat del que ha cobrat pels seus articles a l’AVUI en advocats. I és que els seus nombrosos articles contra el tripartit i en definitiva, contra tot mediocre de mena, l’han catapultat a la popularitat. I també li han permès guanyar-se la vida fent allò que li agrada, tot un privilegi.




Jordi Arcos – Existeix la objectivitat en el periodisme?
Salvador Sostres – No, ni la objectivitat ni res que se li assembli. Qui digui que és objectiu perquè la seva única font d’alimentació és la realitat, és un imbècil! La realitat no existeix, el que existeixen són les interpretacions que en fem.
J.A. – Així doncs, el que fan els periodistes ...
S.S. – Es limiten a donar una visió particular d’allò que han viscut. Els mitjans de comunicació pels quals treballen, la ideologia política de cadascú, el ‘background’ personal ... , condicionen tots els seus treballs periodístics. Són patètics els qui diuen que els seus articles o reportatges són totalment independents.
J.A. – I això és un problema?
S.S. – És un problema quan el periodista s’entesta en afirmar que el seu treball no ha estat condicionat. El periodista ha de ser honest amb l’espectador.
J.A. – Què vol dir?
S.S. – L’espectador, quan tria un determinat mitjà de comunicació, ja sap al que s’atén. Vull dir que ja sap la seva ideologia i pot intuir la manera com tractaran determinats temes. El que no és honest és que li vulguem ‘vendre la moto’ de la objectivitat i la imparcialitat, perquè això no existeix.
J.A. – La COPE fa periodisme?
S.S. – Clar que sí!
J.A. - Jiménez Losantos ...
S.S. - És un gran comunicador. Té un discurs molt concret, i el defensa fins al final. No és deshonest amb els oients. Sap que els hi pot donar, sap el que els agrada ...
J.A. – No ha dit cap mentida?
S.S. – Com ja he dit, té una interpretació de la realitat molt concreta. És la seva visió, i no té perquè ser mentida.
J.A. – D’acord, però en alguns temes...
S.S.- Sí. El que no pot ser és que diguis “el Guillem està a París” quan el Guillem està al teu costat. Això sí que és inadmissible. Una cosa són les interpretacions de cada individu i una altra cosa és mentir compulsivament i descaradament.
J.A. – Quin consell li donaria als periodistes?
S.S. – Jo? Cap ni un. Per no ser, no sóc ni llicenciat en periodisme.
J.A. – Per què no es va llicenciar?
S.S. – Vaig començar la carrera de periodisme a l’Autònoma, però si els qui t’han de preparar per fer una feina són els qui no l’han feta mai, i si els qui t’han d’ensenyar a trobar-la són els qui no l’han trobada mai, ja m’explicaràs! Ho vaig deixar el primer any!
J.A. – I com s’ho ha fet per guanyar-se la vida escrivint?
S.S. - Qüestió d’actitud.
J.A. – Ho podria explicar millor?
S.S. – Tot és qüestió d’actitud. Podem arribar allà on vulguem. El més important és saber qui som i com volem anar pel món.
J.A. – Ja, però sense cap llicenciatura, és difícil posar el nas en aquest món ...
S.S. – Depèn de tu, d’allà on vulguis arribar. Jo, per exemple, tenia molt clar que acabaria treballant amb el Joaquim Maria Puyal, i al final ho vaig aconseguir.
J.A. – M’explica l’aventureta?
S.S. – Doncs mira, jo tenia molt clar que volia treballar amb el Puyal. L’anava a veure a la seva cabina del Camp Nou i xerràvem una estona. Després, vaig anar a Irlanda a estudiar i per no perdre el contacte, li enviava cartes de les meves vivències. Un bon dia, em va trucar i em va dir “tens treball per l’any que ve?”. Jo li vaig dir que no, i ell em va dir que dirigiria un programa a TV3 i que comptava amb mi.
J.A. – Carai quina sort!
S.S. – Sort no. Vaig decidir que volia fer una cosa, i fins que no la vaig aconseguir no vaig parar.
J.A. – Canviem radicalment de tema. Hi ha molta mala llet en els seus articles, no?
S.S. – És la meva manera de fer. Escric el que penso i de la manera com ho penso.
J.A. – Què vol dir?
S.S. – Que si, per exemple, vull parlar de putes, dic putes. No dic ni prostitutes, ni dones del carrer ni collonades per l’estil. No tinc la pell fina, si he de dir puta o cony, ho dic i ja està.
J.A. – Però jo em refereixo amb la mala llet amb la que, de tant en quant, es carrega a algú ...
S.S. – No tinc problemes en expressar la meva opinió, i si algú es sent molest, que s’aguanti. Però tinc la mateixa facilitat en carregar-me a algú que en enaltir les virtuts d’un altre. El que passa és que, les crítiques, sempre donen més joc. Són més morboses.
J.A. – Què és escriure, per a vostè?
S.S. – És la meva manera de viure, la meva manera de comunicar-me amb l’entorn. És una manera de fer públiques les meves cabòries, tot el que em passa.Veig la vida en forma d’article.
J.A. – Curiós...
S.S. – Sí! Des de que em llevo fins que me’n vaig a dormir, tot el que visc ho faig en forma d’article. De tot el que faig, em pregunto “en podria sortir un article, d’això?”. Al principi, resulta una mica irritant i malaltís, però al final, t’hi acabes acostumant.
J.A. – Si no fos escriptor ...
S.S. – Jo només podria ser escriptor, no ser fer una altra cosa en aquesta vida. És la meva qualitat i la meva condemna.
J.A. – Com comença un article? Té por a la pàgina en blanc?
S.S. – Ja, ja ja! M’alegra que em facis aquesta pregunta. Precisament, l’article que publicaré demà a l’AVUI tracta d’això.
J.A. – Me’n fa cinc cèntims?
S.S. – Explico que començo l’article com si fos un cos, el cos que estimes. Explico que escriure no és el meu treball, és la meva vida; que en els meus articles tot llisca com una melodia, que hi ha música i és la música que estimo.