Les desgràcies, les penúries, les putes i els mangants s’erigeixen protagonistes de la novel·la La Xava de Juli Vallmitjana (Edicions 1984), on el naturalisme impregna tant la temàtica com l’estil de l’obra.
El naturalisme, tal i com l’entenia Émile Zola, escriptor i periodista francès que va ser el precursor (junt amb el també escriptor Gustave Flaubert) d’aquest estil, intenta reproduir la realitat amb la màxima objectivitat possible, tractant per igual tan els aspectes més sublims com els més vulgars de la vida. El periodista Truman Capote, un dels màxims exponents del Nou Periodisme als Estats Units, en la seva obra “A sang freda” (1959) segueix l’estil de Flaubert, Zola o Vallmitjana per relatar la història de dos ex-presidiaris que són capturats i executats després de matar a la família Clutter. La novel·la de no ficció de Capote es pot comparar perfectament amb La Xava, ja que ambdós obres ens relaten les aventures i desventures de la púrria social. Mentre l’escriptor nord-americà destaca per fer servir un estil periodístic molt neutre i poc valoratiu a l’hora d’escriure la seva obra, Vallmitjana es caracteritza per la seva habilitat com a ‘retratista social’, habilitat que mostra a l’hora de descriure un paisatge, un personatge o un fet.
El realisme i el naturalisme són estils molt semblants en el sentit de reflectir la realitat tal com és (tot el contrari que l’ideal romàntic), la diferència radica en que el realisme és més descriptiu i reflexa els interessos d’un estrat social molt concret, la burgesia, mentre que el naturalisme atén la seva descripció a les classes més desfavorides, intenta anar a l’arrel dels problemes socials i té com a objectiu fer crítica social. Un aspecte molt concret del naturalisme a Espanya és la utilització del narrador omniscient, allunyant-se així del impersonalisme que buscava Zola i de la realització d’una representació fidel a la realitat. La Xava, per tant, no és més que el relat de la història d’una gent, un barri i un entorn social que Vallmitjana (gràcies al fet de conviure en aquest microcosmos) descriu a la seva manera, potser utilitzant en excés un pessimisme i un fatalisme que l’allunyen de la concepció naturalista de Zola i que l’apropen a la novel·la psicològica.
La novel·la de Juli Vallmitjana (1873-1937) no és més que l’aplicació dels ideals naturalistes als barris més pobres de Barcelona a principis del segle XX. Així doncs, l’escriptor barcelonès, tal i com marquen els cànons naturalistes, reflecteix en la seva obra que la espècie humana està mediatitzada per la herència genètica, l’entorn sociocultural i les tares socials (alcoholisme, prostitució, pobresa i violència). El naturalisme critica la societat, les ideologies i les injustícies econòmiques, que emmarquen tota tragèdia humana, d’una manera implícita, ja que el valor científic i documental que se li vol donar a aquesta literatura impedeix a l’autor aportar opinions pròpies. Vallmitjana intenta seguir fil per randa aquest precepte durant tota la novel·la excepte en un apartat molt concret, on l’escriptor i retratista català deixa volar la seva opinió lliurement mitjançant una invocació a la pàtria quan narra que la Gravada està dormint la mona mentre les seves filles, la Xava i la Dolors, dormen al carrer.
El naturalista presenta a l’ésser humà determinat per l’herència genètica i l’entorn social, i per tant, té una concepció humana determinista, ja que pensa que l’atzar no existeix i que els fets succeeixen degut a la irrompible cadena causa-efecte. Si A (la causa) es realitza, aleshores B (l’efecte) també es realitzarà. El determinisme sosté que la nostra vida està regida per circumstàncies que escapen al nostre control, de manera que ningú és responsable del que fa o deixa de fer. Vallmitjana, per tant, entén a la Xava com un cadellet que, degut al barri on viu i a la seva família, es corromp i es dedica a la mala vida. La culpa no és de la Xava, és de tot allò que l’envolta, del seu background, del seu estil de vida, de la seva experiència.
El naturalisme, tal i com l’entenia Émile Zola, escriptor i periodista francès que va ser el precursor (junt amb el també escriptor Gustave Flaubert) d’aquest estil, intenta reproduir la realitat amb la màxima objectivitat possible, tractant per igual tan els aspectes més sublims com els més vulgars de la vida. El periodista Truman Capote, un dels màxims exponents del Nou Periodisme als Estats Units, en la seva obra “A sang freda” (1959) segueix l’estil de Flaubert, Zola o Vallmitjana per relatar la història de dos ex-presidiaris que són capturats i executats després de matar a la família Clutter. La novel·la de no ficció de Capote es pot comparar perfectament amb La Xava, ja que ambdós obres ens relaten les aventures i desventures de la púrria social. Mentre l’escriptor nord-americà destaca per fer servir un estil periodístic molt neutre i poc valoratiu a l’hora d’escriure la seva obra, Vallmitjana es caracteritza per la seva habilitat com a ‘retratista social’, habilitat que mostra a l’hora de descriure un paisatge, un personatge o un fet.
El realisme i el naturalisme són estils molt semblants en el sentit de reflectir la realitat tal com és (tot el contrari que l’ideal romàntic), la diferència radica en que el realisme és més descriptiu i reflexa els interessos d’un estrat social molt concret, la burgesia, mentre que el naturalisme atén la seva descripció a les classes més desfavorides, intenta anar a l’arrel dels problemes socials i té com a objectiu fer crítica social. Un aspecte molt concret del naturalisme a Espanya és la utilització del narrador omniscient, allunyant-se així del impersonalisme que buscava Zola i de la realització d’una representació fidel a la realitat. La Xava, per tant, no és més que el relat de la història d’una gent, un barri i un entorn social que Vallmitjana (gràcies al fet de conviure en aquest microcosmos) descriu a la seva manera, potser utilitzant en excés un pessimisme i un fatalisme que l’allunyen de la concepció naturalista de Zola i que l’apropen a la novel·la psicològica.
La novel·la de Juli Vallmitjana (1873-1937) no és més que l’aplicació dels ideals naturalistes als barris més pobres de Barcelona a principis del segle XX. Així doncs, l’escriptor barcelonès, tal i com marquen els cànons naturalistes, reflecteix en la seva obra que la espècie humana està mediatitzada per la herència genètica, l’entorn sociocultural i les tares socials (alcoholisme, prostitució, pobresa i violència). El naturalisme critica la societat, les ideologies i les injustícies econòmiques, que emmarquen tota tragèdia humana, d’una manera implícita, ja que el valor científic i documental que se li vol donar a aquesta literatura impedeix a l’autor aportar opinions pròpies. Vallmitjana intenta seguir fil per randa aquest precepte durant tota la novel·la excepte en un apartat molt concret, on l’escriptor i retratista català deixa volar la seva opinió lliurement mitjançant una invocació a la pàtria quan narra que la Gravada està dormint la mona mentre les seves filles, la Xava i la Dolors, dormen al carrer.
El naturalista presenta a l’ésser humà determinat per l’herència genètica i l’entorn social, i per tant, té una concepció humana determinista, ja que pensa que l’atzar no existeix i que els fets succeeixen degut a la irrompible cadena causa-efecte. Si A (la causa) es realitza, aleshores B (l’efecte) també es realitzarà. El determinisme sosté que la nostra vida està regida per circumstàncies que escapen al nostre control, de manera que ningú és responsable del que fa o deixa de fer. Vallmitjana, per tant, entén a la Xava com un cadellet que, degut al barri on viu i a la seva família, es corromp i es dedica a la mala vida. La culpa no és de la Xava, és de tot allò que l’envolta, del seu background, del seu estil de vida, de la seva experiència.
Jordi Arcos Garcia
1 comentario:
Em refermo en el que et vaig dir a classe. Tal com està ara el text és un 5.5.
Publicar un comentario